Ell, una mica molest i nerviós, perquè tot allò que estaven fent només aconseguia alterar encara més l’estat deplorable del pobre pacient, va fer enèrgicament que no amb el cap. Llavors li van administrar l’extremunció amb els olis rituals i es van retirar a l’església a pregar.

Fra Guillem no es va separar del malalt en cap moment. Va instal·lar un parell de matalassos al terra de la infermeria, i allà es van quedar, moribund i infermer, durant tota aquella llarga agonia. El meu tutor es va dedicar en cos i ànima a tenir-ne cura i a procurar-li una mort digna i acompanyada. Li posava draps mullats al ventre, al front, als canells i als turmells per fer-li abaixar la febre. Li donava glops d’aigua de sàlvia, que fra Mateu invariablement vomitava de manera immediata. Li deia paraules de consol a cau d’orella i li agafava la mà. L’ajudava a treure, posant-li la palangana sota la boca i subjectant-li el cap. Fra Guillem, fins i tot, va intentar posar-li una lavativa d’aigua de romaní amb oli, però no va servir de res. Jo a estones m’ho mirava des de la meva llitera i com que a la infermeria hi havia tanta agitació, no m’adormia fins ben tard.

La febre seguia mantenint fra Mateu en un estat de semi inconsciència. Els vòmits eren cada cop més freqüents, debilitaven el malalt d’una manera inhumana, ho deixaven tot brut i esquitxat i la infermeria s’omplia d’una pudor de putrefacció i d’excrements que donaven la sensació que aquell pobre home ja era mig mort i que ja s’estava podrint per dins.