El observador, 1991. 178 páginas.

Colometa

Aunque estés avisado, a veces viene la literatura y te golpea. Empiezas a leer un libro que está tan bien escrito que te das cuenta de lo malos que son muchos de los que han venido después y que además tienen fama. Y te alegras como si entre la arena de la playa encontraras un tesoro.

Con su propia entrada en la wikipedia, La plaça del diamant nos cuenta la historia de Natalia, llamada Colometa por su marido, un tarambana que anda siempre metido en fregados y sus duras condiciones de vida en la guerra y postguerra.

Cuando escuché (y lo hice tres veces) lo que puse en esta entrada: la guerra, pensé que tenía que leer este libro. Al ver a su autora en A fondo: Mercè Rodoreda y los comentarios de todo el mundo me reafirmé.

Por fin lo he hecho. Soy de lágrima fácil, así que no contaré todo lo que he llorado con este libro, pero sí todo lo que lo he disfrutado. Los elogios se quedaban cortos: que gran escritora.

Calificación: Imprescindible (me ha tocao).

Un día, un libro (74/365)

Extracto:
Al cap de tres dies justos d’haver marxat en Quimet va venir en Cintet, amb una granota nova, molt encarcarada, i tot ple de corretges entrecreuades pel pit i per l’esquena i amb un gran paner de taronges. Pels nens, va dir. Em va explicar que havia anat a Cartagena a buscar bitllets de banc i que l’avioneta era molt vella i allà on no hi havia pes el vent aixecava una post de terra i que abans d’arribar a les envistes de la ciutat, l’aviador els va dir que potser no arribarien volant perquè aquella avioneta era un carretó, i en un moment en què deia que potser no arribarien, ziu!, se’ls va ficar un ocell a dintre per l’escletxa de terra, empès pel vent o xuclat pel buit i distrets amb l’ocell i retornant-lo, van arribar a Cartagena sense, patir. D’una motxilla que en entrar havia deixat damunt de la taula, va treure sis pots de llet i un paquet de cafè i em va dir si li volia fer una mica de cafè, perquè ell, el que enyorava més de tot, amb aquell martiri de la guerra, era no poder menjar amb plat de pisa ni poder beure cafè, amb tassa de porcellana, i va dir que li agradaria beure cafè amb aquelles xicres de xocolata que havien fet enrabiar tant en Quimet; i vam riure. Va dir que em feia tots aquells obsequis en record dels tips que ens havíem fet de rascar paper junts. Mentre escalfava l’aigua pel cafè, va dir que era molt trist que nosaltres, que érem gent de pau i d’alegria, haguéssim de veure’ns embolicats en un tros d’història com aquell. I entre glop i glop de cafè encara| em va dir que la història més valia llegir-la en els llibresl que no pas escriure-la a canonades. Jo l’escoltava molt parada perquè veia un altre Cintet, i vaig pensar que la guerra canviava els homes. En acabat de prendre cafè encara va parlar del viatge a Cartagena amb avioneta i va dir que havia estat una cosa per explicar-la als néts; que, a sota, tan aviat hi tenien un camp de núvols com el camp tot blau del mar i va dir que el mar, vist per sobre, és de molts colors i amb corrents d’aigua entre aigua, i que quan els havia entrat l’ocell a dintre, s’havia hagut d’arraconar perquè el vent tenia tanta força que a més d’aixecar el terra l’aixecava a ell i tot. I que l’ocell havia quedat mig mort de panxa enlaire i estirava i arronsava els ditçts de les potes i que al costat del bec hi tenia la saliva última i els ullets mig clucs molt envidrats. I vam sortir a parlar d’en Mateu. Va dir que, tant ell com en Quimet, no gosaven aconsellar en Mateu perquè era una mica més gran que no pas ells, però que així que li van conèixer la Gri-selda de seguida van dir que la Griselda era una nina i que en Mateu era massa home per una nina. I que la Griselda, a en Mateu, només li donaria maldecaps. Però són coses que s’han d’aprendre a bastonades i no amb consells. Encara em va preguntar pels coloms. Li vaig dir que en quedaven pocs i que eren molt salvatges. Li vaig dir que, cada dia, havia llençat un covador a les escombraries perquè tots d’un plegat l’escombraire no els hauria volguts. Li vaig ensenyar l’habitació dels coloms, que ja feia temps que havia netejat. Encara feia bravada de colom. Havia tapat la trapa, des del terrat, amb llates velles i l’escala estava plana a terra. Va dir, quan haurem guanyat, li pintaré aquesta habitació de color de rosa. Li vaig preguntar quan tornaria i va dir que potser tornaria quan tornaria en Quimet. Va baixar les escales com un llamp i tot baixant anava dient, adéu, adéu… I va tancar la porta del carrer amb un cop molt fort. Vaig tornar al menjador, em vaig asseure davant de la taula, i, amb l’ungla, vaig anar traient molles de pa antigues que hi havia en una escletxa molt grossa. I vaig passar una estona així. Fins que van trucar i vaig anar a obrir i era la senyora Enriqueta amb els nens que van estar molt contents amb les taronges.