La Magrana, 2025. 116 páginas.
Artefacto a medio camino entre el ensayo y la autoficción. La vida personal de la autora, que está a punto de sufrir una ruptura mientras lidia con un viaje a Buenos Aires sirve de andamiaje a una reflexión sobre la metáfora y los lugares tenebrosos que las palabras y la imaginación construyen en ocasiones.
Me ha encantado esta manera de mezclar reflexiones lúcidas e interesantes sobre cómo usamos la palabra y construímos un imaginario, con esa trama personal que va uniendo los puntos y que nos deja conmovidos. Lo privado y lo público mezclados en un cóctel potente.
En todas las culturas lo que está en un lugar alto se asocia a algo bueno y lo que está en el suelo -o bajo tierra- a algo malo. ¿Cómo combinar estar volando a muchos metros de altura en un avión mientras tu espíritu está abatido y bajo tierra? Con situaciones como ésta la autora construye un libro que nos ilumina y nos susurra al mismo tiempo.
Muy bueno.
Els esperits mai no van fer acte de presència, però alguns dels moments més dolorosos de la meva infància estan associats a ells i al pànic que em provocaven. Vist avui en perspectiva, no deixaven de ser pors una mica ridícules: temia que un fantasma obrís el llum o em tornés un artefacte llemcat a les escombraries. Res que tingui gaires conseqüències. Tornar de la mort per a això. Però aquests eren els malsons de la meva infantesa. Pensava poc en els perills materials de la vida i molt en insignificances sobrenaturals.
Intento recordar els relats que m’ha explicat el meu entorn alguna vegada i que he rebut amb un escepticisme gaire poderós. Com a màxim poden fer sorolls generals o moure alguna cosa de lloc, mai res excessivament voluminós o pesant. De vegades, la seva gran gesta és sentir-los presents («vaig notar una presència», em va jurar repetidament un amant ofès davant la meva jocosa incredulitat). D’altres són una espurna de llum, un xiueig, un alè al clatell. Encara que creguem fervorament en aquestes històries, temem més els fantasmes per la por que són capaços de despertar-nos, que per allò que realment tra imaginació.
Potser per això les dones hem fet dels contes de fantàstics un dels nostres gèneres literaris preferits. Sabem bé que, tot i desposseïdes de poder i de veu, podem sempre brar una pertorbació que creixi fora dels nostres propis límits.
Les grans dames de la literatura gòtica de finals del segle XVIII i de tot el XIX van crear un univers on els gestos més petits d’espectres i esperits amagaven inaprehensibles
dosis de terror. Generalment, aquests fantasmes decideixen mostrar-se només als habitants de les sinistres cases em-
bruixades amb els quals compartien subalternitat: majors
doms i minyones, dones desparades o violentades i criatures òrfenes. Al cap i a la fi, ells també estaven atrapats entre dos mons, potser no entre el dels vius i els morts, però sí entre el d’una existència sotmesa i una altra d’alli-
berada.
No eren només les escriptores les que sentien predilecció per aquest tipus de narracions. Les dones, les crescudes
tes i les joves, passaven hores de lectura entre vents que udolaven, ecos fantasmals i gemecs de morts. Trobaven plaer en un terror que no els era en absolut aliè, en una època en què l’opressió contra la dona era fins i tot motiu d’orgull. Per descomptat, crítics i acadèmics van mostrar-hi tota mena d’hostilitat. El gòtic femení és considerat
va una espècie de subliteratura, apassionada i amb tendència a l’exageració, sempre sospitosa. De vegades se la despatxava per immoral o com un atemptat al bon gust; d’altres, per manca de qualitat literària.
Les ressenyes de l’època, sempre plenes d’ira, menyspreu i prepotència, em recorden l’actual onada de crítics que a la literatura de caire autobiogràfic escrita per dones ques a la literatura de caire autobiogràfic escrita per dones que inunda les taules de llibreries i, per fi, els guardons literaris i les llistes dels llibres més venuts. Els crítics vuit-centistes ja atribueixen als mestres del gòtic una emotivitat excessiva i una tendència a l’exageració, un discurs no tan allunyat d’algun dels actuals respecte a la literatura del jo. Perquè en ambdues formes literàries hi ha un crit que desborda i que surt del mateix lloc.
No hay comentarios