Proa, 2007. 222 páginas.

Un hombre de cuarenta años se construye y deconstruye a través de una serie de textos que va encontrando.

En su momento recibió muchos premios y todo el mundo lo ponía por las nubes; me costó encontrarlo en la biblioteca. Una vez leído, confieso que no entendí el por qué de tanto jaleo. No es un libro malo pero no me pareció para tanto.

Otros que sí lo vieron genial: L’home manuscrit, L’home manuscrit y L’home manuscrit.

Se deja leer.

El primer disc de música culta que em comprí fou Les quatre estacions, de Vivaldi. Sabia que era una obra canònica, elogiada pel món de la cultura on jo volia ingressar, i m’havia proposat que m’agradarà. M’empassí el disc cinc voltes seguides, tancat a la meua habitació, amb volum fort, com en una audició en directe. De la cambra vaig eixir esgotat, atordit, marejat. L’important, però, era saber si l’experiment m’havia fet melòman o enemic de la música. Avui, vint-i-tants anys després, escolte música cada dia, em lubrifique l’engranatge cerebral i fruïsc de profundes i de subtils emocions arrepapat en una butaca, en penombra, atent als dibuixos del so. Escolte poc Vivaldi, no és un dels meus autors preferits. Les quatre estacions, però, amb la tempesta d’estiu com a clímax, perdura en el meu Magatzem de la Memòria, entre cendres i olors i ecos i espectres, amb l’aurèola d’una experiència iniciàtica.
Tal procediment bèstia d’assimilació cultural -la idio-tescència ignora el terme mitjà i els matisos- em dugué a consumir no sols obres mestres que calaren per sempre en la meua ànima, sinó també rajols indigestos l’únic esquer dels quals consistia, sovint, en la seua inintel·ligibilitat (la difícil intel·ligibilitat d’algunes obres preeminents del segle xx féu creure a més d’un ingenu -l’idiotescent que jo era, per exemple- que la inintel·ligibilitat era un valor en si mateix, una característica pròpia de l’art preeminent, i no -com crec ara- una conseqüència, indeliberada, d’algunes obres preeminents, o bé una conseqüència, deliberada, de moltes obres insignificants). Aquesta ingestió de rajols, aquesta pràctica de faquir, em serví per a fer múscul men-
tal, per a fomentar en mi la, segons Leopardi, píú eroica delle virtú, giusto perchè non ha nessuna apparenza d’eroico: la paciència. I també la qualitat que ens fa més lliures: la voluntat. Ningú no és més lliure que aquell capaç de fer, no allò que li demana el cos o la societat o l’hàbit o el vici, sinó el que li dicta la voluntat.