Destino, 1976. 228 páginas.

Otro libro del que recuerdo perfectamente cuando lo leía, volviendo en autobús de un curso que impartía lejos de casa.

Parece una autobiografía de los años en la escuela, aunque desconozco si hay partes inventadas. Ahora que se ha puesto de moda la metaficción y resulta que se practica desde los años 50. Estaría bien leer el siguiente libro: Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària, que seguramente aclarará las cosas.

La prosa no es tan perfecta como en El quadern gris, pero si se tiene Girona en mente es de agradable lectura, sean o no veraces las anécdotas que se cuentan.

Curioso este fragmento sobre la biblioteca:

La Biblioteca Provincial tenia una característica molt curiosa: no hi anava mai ningú a llegir. Llevat del bibliotecari que n’obria la porta, gairebé cada dia, en els cinc anys de la meva estada a l’Institut, no hi vaig veure entrar mai ànima vivent. Anys després vaig aventurar-m’hi amb la timidesa que inspiren el llocs arrecerats i solitaris i el bibliotecari em féu els honors amb un aire d’autèntica sorpresa. Em vaig trobar amb una petita, deliciosa biblioteca, obscura i severa, una mica trista i melangiosa. Encarats a migdia tenia uns finestrals, mig tapats amb unes cortines negroides, a través dels quals es veia un paisatge meravellós sobre Girona, els arbres de la Devesa, les terres del país i al fons les muntanyes blaven-ques de les Guilleries. Era a darrers de juny, feia un dia esplèndid i les glopades de llum jugaven sobre els rostolls puntejats per les garberes i gavellons, de blat i de civada, posats en files simètriques. En contrast amb el paisatge lluminós i vivent, els llibres, tocats pel color de la pols —entre groguenc i ala de mosca—, tenien un aire pansit i cadavèric.
—No ve mai ningú, ni per casualitat… —digué el bibliotecari, desolat, amb els ulls baixos.
Enlluernat per la llum dels finestrals, vaig atrevir-me a dir-li:
—Qui vol que vingui? ,;Si vostè no fos bibliotecari, se li ocorreria de venir ací alguna vegada?
—No senyor —em contestà ràpid—. No vindria mai…

Aunque lo más frecuente es encontrar descripciones como la siguiente:

Situats en aquest punt, podíem emprendre un d’aquests tres camins: pel Portal de la Barca, arribar fins a la Devesa; prendre el Portal de França, del qual no queda més que el nom, i per la carretera general arribar fins al Pont Major, seguint, a la inversa, el mateix camí de la nostra primera arribada a la ciutat, amb la tartana i la Perla; trencar a la dreta i, passant per davant de l’església de Sant Pere i la Porta de Sant Daniel, arribar a la vall del mateix nom, o pujar a l’àrid roquisser de Montjuïc.
El pont sobre l’Onyar a Sant Pere en aquella època era un passadís de fustes amarrades a unes estaques mig corcades. . D’allà estant es veia Girona de baix a dalt i el conjunt monumental es presentava agarberat i lligat al voltant de Sant Felip i de la catedral. Era una impressionant feixa de ratlles verticals, una gran piràmide de pedra mantinguda sobre el pilot de cases, desferres i ruïnes del barri baix. El paratge era poc respectable: era freqüentat per vagabunds, gitanos i captaires i per alguna ruïna humana desfeta i pintada. La gitaneria hi esquilava el bestiar i hi feia els seus tractes. Hi havia barbers que afaitaven cara al sol. S’hi arreglaven cassoles i paraigües. S’hi jugava la carta. La pobra gent rentava la roba en les aigües tèrboles. En els bassiols estancats, hi cantava el gripau i el vent somicava a les canyes brutes de fang. Els pianos de maneta hi feien saltironejar la nota popular i canalla. S’hi venia el bunyol, el cacauet i l’avellana.
Arribàvem a la Devesa a través d’aquell paratge incert en què l’Onyar es vessa en el Ter. Sota els alts plàtans del lloc hi solia haver caravanes de gitanos ambulants —sovint caravanes estrangeres que havien vingut de les quimbambes. El gitano, a camp ras, té mala pinta i sol tenir un aspecte anormal. Sota d’un pont, a l’ombra d’uns arbres, guanya. És un ésser que necessita una forma que el cobreixi i que l’enquadri. Llavors les composicions que forma tenen gràcia.
Algunes tardes anàvem a caminar cap a la carretera de Sant Gregori. Passat el pont sobre el Ter, trobàvem a l’esquerra el restaurant de la Barca, on es podia menjar una bona matelota d’anguiles locals, la granota i la carpa. De vegades, a la terrassa, sota els arbres, s’hi veia un o altre, entaulat. La carretera de San Gregori, a l’hivern, a les hores de sol, té una claredat dolça i suau. Travessa un paisatge tancat a migdia pels arbres del Ter, d’una finor gairebé tímida, trèmula, manyaga, amb una atmosfera adés pura com el cristall, adés tocada d’una vaporositat rosada.
Si anàvem al Pont Major, seguíem el suburbi de Pedret, llarg carrer de cases encaixonat entre la via del ferrocarril, la carretera i la presa del Ter. Antigament, a Pedret, s’hi anava a prendre les aigües —que eren, sembla, picants—. Per les aigües del riu pausades i mortes, hi passava de vegades una barca com una caixa de morts, amb un home que remava. Després enfilàvem la carretera de França, que en aquest punt és ombrejada de magnífics arbres. Carretera enllà, fèiem de vegades una estació a la residència dels Salesians, on assistíem a una somnolenta funció religiosa de diumenge a la tarda, que s’acabava cantant una salve mandrosa amb molts de badalls.

Calificación: Bueno.

Un día, un libro (221/365)