Tres i quatre, 2011. 154 páginas.

Explicación del origen de muchas frases hechas barcelonesas, como ‘La quinta forca’ o ‘Caixa o faixa’. Ignoro si el rigor es el adecuado, pero se le supone. Hay historias bastante curiosas.

Otra reseña: Interletraje

La biblioteca de l’Ateneu barcelonès té molts tresors però el que ara ens interessa és un manuscrit del segle xvi, el Llibre del gremi dels espasers i una de les seves imatges que també ens fa veure un sant Pau amb una enorme espasa. Per aquí anem bé. A través de la lectura d’aquest venerable llibre podem saber que des de mitjan segle xv la ciutat de Barcelona va confiar un dels seus emblemes, la gegantina espasa de la ciutat, al gremi dels espasers que tenien -no podia ser d’una altra manera- sant Pau com el seu sant patró. Per ara aquesta espasa ha desaparegut sense deixar rastre, se’n va tenir notícia fins a principis del segle xx perquè formava part de la col·lecció d’armes antigues Estruch, que es podia veure en un museu situat en el que avui és un tros de la plaça Catalunya. Era una espasa molt gran, enorme, perquè representava l’altivesa i el poder de Barcelona, el dret ciutadà i la justícia del Consell de Cent, però també la potència d’un dels seus gremis més importants. Els espasers, daguers i ferrers de tall de Barcelona eren molt importants i coneguts arreu d’Europa. Algunes de les espases més significatives i conegudes de l’Edat Mitjana, de fet, van ser espases de la ciutat, dels nostres cabdills, els Ramons Beren-guers, comtes sobirans de Barcelona. O l’espasa de Sant Martí, emblema extraordinari de la monarquia catalana, avui una de les joies del museu de l’Exèrcit de París. Catalunya i especialment Barcelona feia molt bones armes. Tan bones que -com recull Gusta ve Flaubert al seu Diccionari de Llocs Comuns-, són catalans els ganivets més bons. Des de ben antic les fargues catalanes tenien una tecnologia excel·lent: el foc era alimentat per un corrent d’aire constant i tan fort com calgués, produït per la força d’un molí d’aigua. I I ferro forjat a casa nostra i les armes fetes per artesans nostres eren majoritàriament exportades per la seva gran qualitat. El fer-
10 preparai a Barcelona tenia un tremp excel·lent, matèria prime-
11 de les millors armadures, dels arnesos,de les espases i punyals
dels cavallers més rics. En queda cert record encara: són els noms d’alguns carrers de la ciutat, el carrer de la Dagueria, el de l’Es-paseria i, sobretot, el Sant Jordi de plata, amb una armadura articulada que forma part del tresor de la Capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Però per què es diu «alt com un santpau» si sembla prou clar que l’històric Saule, Pau de Tars, era un home jueu més aviat de talla mitjana, probablement corpulent, però no gaire alt? De fet «Pau» és un malnom afectuós que vol dir en llatí ‘petit’, ‘esquifit’. A partir de l’Edat Mitjana una de les formes de promoció i d’orgull dels gremis barcelonins eren les processons. A través del lluïment dels gremis, de la manera de presentar-se davant tothom es podia comprovar la seva importància i el prestigi del negoci. I és clar, el gremi dels espasers duia l’enorme espasa de la ciutat, orgull de tot Barcelona. Per dur-la no valia qualsevol, havia de ser un home alt i fort, un home gegantí que pogués dur una espasa gegantina com aquella. Es una llàstima que no puguem saber si encara existeix aquesta espasa i qui la té. I és que per dur l’espasa de la ciutat calia ser molt alt i molt fort, un bastaix. No tothom valia. Calia ser alt com un santpau.