Jordi Oriol. Europa Bull.

septiembre 8, 2021

Jordi Oriol, Europa Bull
Arola editors, 2019. 154 páginas.

Una sesión de un parlamento Europeo muy particular donde se debate realizar un evento conmemorativo a la sombra de las protestas por la condena a muerte de una vaca que se atrevió a cruzar una frontera.

Creo que es un espectáculo que funciona mejor en el escenario que leído, por lo extratextual (confusión de idiomas, gags visuales, juegos históricos). Hay algunas cosas que funcionan muy bien, como el retraso de las traducciones que provocan un entendimiento retardado, la figura del euro como eje central de una Europa enfrentada y el aire general de circo.

Pero en cuanto al contenido, sin estar mal, lo he encontrado un poco flojo. Sobre todo porque con un tema parecido el grupo La Calórica hace maravillas: Els ocells. Pero me ha gustado bastante.

Recomendable.

Salva: Hostia, Quim! La línia que et dic! La que no volen que creuem.
Quim: Ah. Ja. Collons! Seria la polla!
Salva: Ai, va, Quim, sisplau! Vols deixar de dir polles i collons?!
Quim: Collons, Salva! Quin problema tens amb les polles?
Salva: Ai! Ves a la merda! Jo ja t’he avisat!
Quim: Hostia, això em recorda a algo.
Salva: A qué?
Quim: A aquella historia del Gènesi.
Salva: Quina historia?
Quim: Aquella que explica la primera vegada que es van passar pel forro la llibertat d’expressió. El motiu pel qual van començar les guerres.
Salva: I com fa?
Quim: Com. No la coneixes?
Salva: No. No sé, explica.
Quim: Doncs explica que a l’inici tots vivíem de puta mare, en pau els uns amb els altres. Ens respectàvem. Fins i tot ens vam posar d’acord tota la humanitat per treballar plegats per un mateix objectiu, per una meta comuna. Currant tots colze a colze, sense distincions.
Fins que el jefe. Déu, va mirar avall i va veure aquella mena de construcció que estàvem aixecant: aquell somni comú de la penya. Un puto prodigi de l’arquitectura. Anys de suor i feina comuna, pim-pam pim-pam, s’anava elevant a poc a poc en forma de torre fàl·lica.
Salva: Com?! En forma de què, Quim?
Quim: Torre.
Salva: Però has dit…? A veure, Quim: torre… fàl·lica?
Quim: Eh? Sí, una torre que… pel gust del jefe era una mica massa fàl·lica; i una mica massa llarga. I es va adonar que érem un sol poble, unit, treballant per acabar d’aixecar aquella mena de tita gegant, i que allò no era més que el principi d’on podíem ser capaços d’arribar plegats; que a partir d’aquell moment res seria impossible per nosaltres. Deuria pensar: «Vigila… ¡que hay unos que hacen cosas!… ¡Pero qué cosas!»
Salva: Estàs parlant de la torre de Babel?
Quim: Exacte. I mirant-nos des de dalt… veient-nos aixecar aquella titola cada cop més monstruosa, el jefe, o sigui Déu, el «nostre» Déu totpoderós, es va fer caca. Es va ginyar tant que va decidir dispersar l’espècie humana per tota la Terra, i desperdigar el seu idioma per mantenir els seus fills separats. El català, el castellà… i les altres llengües. I au!, aquí van començar els conflictes i les guerres.

No hay comentarios

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.