Labreu, 2022. 166 páginas.
Poemario que contiene dos libros, tres partes, un prólogo, un epílogo y un collage. Empieza con la estirpe de los zahoríes, poemas dedicados a semblanzas de amigos que también andan con el péndulo buscando las palabras precisas. Continúa con una parábola del péndulo donde sobrevuelan las imágenes de la búsqueda, el andar sin rumbo, y el encuentro fortuito. Acaba con la pereza del nombre alrededor del yo y la imagen de lo cotidiano.
Una edición muy cuidada y los poemas, magníficos, para saborear poco a poco para no empacharse, retratos de un mundo personal en el que es fácil sentirse identificado.
Muy bueno.
Els caballitos abandonats
són el buit de la infantesa.
Parlen de la decepció
d’un lloc que els altres adoraven.
A cada volta
jo feia adéu a la mare
per no ferir
aquell amor
que no entenia gaire.
Al dit d’aquell home
una cotorra argentina.
Li acosta el mateix crostó
que ell també rosega.
Tots dos bruts
tots dos als ulls
tristor resseca.
L’empenta dels daus
fa homes i ocells ferits.
Jo els miro al vagó
mentre les estacions
s’eternitzen
als budells de la ciutat injusta.
L’obsequi
Et compraré l’aire de les paraules.
La ciutat silent
guarnida amb ecos de cisterna
i murmuris de gas.
T’embolicaré amb llaç
tots els carrers.
Caminarem sols
damunt de panots d’esquerda
i quitrà vell.
Contemplarem el quadre mut
de l’apocalipsi.
Enfilats a terrats sense barana,
serem intents malaguanyats
d’alguna cosa.
Carn de la decepció dels segles.
Plorarem
la melancolia dels morts
sense remei.
I en la felicitat natural
de l’extinció
serem els darrers sibarites.
No hay comentarios