Eumo, 2009. 348 página.

Lo que es la ignorancia. Más de diez años siendo profesor en el CIC y justo cuando me voy descubro su historia y al autor de este libro, Joan Triadú. lo leí porque lo regalaron por navidades y como me leo todo lo que tengo…

Pues he hecho bien. Es una colección de textos, artículos, columnas, reflexiones, historias, con la pedagogía como tema. Fue un educador de pies a cabeza, defensor del catalán, que enseñó en la clandestinidad y director y fundador de la escuela donde yo enseñaba. Y si lo hubiera leído antes, hasta me hubiera sentido orgulloso.

Aprovecho para repetir lo que digo a los que me preguntan si los castellanoparlantes estamos perseguidos en Cataluña. No. En todos mis años de profesor en la institución pude dar mis clases en castellano sin ningún problema, en una escuela que fue pionera de la enseñanza en catalán.

Supongo que este libro no estará disponible en castellano, pero si pueden leerlo en catalán y están relacionados con la enseñanza, no lo dejen escapar. Muy recomendable.

Calificación: Muy bueno.

Un día, un libro (193/365)

Extractos:
Com a comentari a les llistes, el jove Artur Martorell deixa ben establert què es proposa: «Jo voldria que els nostres nois arribessin a tenir llibres per amics —sense deixar els de carn i ossos—, i que llegissin més, tot arraconant aquestes «pel·lícules escrites» i comencessin a entrenar-se a estimar la paraula per ella mateixa.»

El català encara; la revista primiceraqueesvafer, pera úsgairebé intern, s’hagué de titular Resumen i només s’hi publicà en català un article meu a cada número, entre el 1955 i el 1958. Són articles de crítica literària i alguns assaigs breus de problemàtica religiosa 0 espiritual. M’hi sento, com sempre, crític literari i pedagog. Amb una llibertat que, si no tenia, em prenia, enfront de la restricció que imperava, envers les lectures, per motius morals i religiosos. Al meu despatx tenia, per cert, un exemplar, en versió original llatina de ïlndexlibrorum prohibitorum. Tanmateix, vaig dedicar un article a Camus, amb motiu del Premi Nobel. Camus, deia jo, «ha experimentat noblement la vida». De tant en tant, pels llibres que feia sortir a les classes, em renyaven. Alguna senyora—al CIC sempre hi va haver «les senyores», les bones vestals de la flama original del centre catòlic, al voltant de la fundadora— s’escandalitzava amb Laura a la ciutat dels sants, perexemple. Aalgunaalumnaqueem proposava fer la fitxa de control de lectures del curs d’alguna obra «dubtosa», jo havia dit a la interessada: «Llegeix-lo, però no l’ensenyis a la teva mare.» La meva pedagogia anava per aquí i— com venia a dir en la nota als «Punts d’actuació futura»— ens havíem d’obrir sens deixar-nos atuir.
Tinguem present que tant els infants com els adolescents són sensibles al tema, més que no sembla. No és fer-los un bé de tri-vialitzar la festa de Tots Sants convertint-la en «la castanyada» i prou: l’escola, a tots els nivells, ha de suplir, com en altres casos, l’absència de reflexió sobre el sentit d’aquesta festa.
No fa gaire arribà la mort d’un antic alumne nostre, Jaume Rodrigo Rubio, jove encara, al llindar de la primera maduresa de la vida.
Alguns companys seus de la seva promoció acudiren, plens de vida, a acompanyar-nos a la Celebració Eucarística, també plena de vida, de joia i d’esperança.
Vaig tenir la certesa que en aquell moment era per a tots present aquella pedagogia de la mort que sense por ens parla de l’esdevenidor i que sempre, sense oblidar i sense recança, ens ensenya a aprendre de la mort i ens educa en la fidelitat.
Volem, doncs, contribuir a donar el seu sentit a la festa amb les activitats escolars dedicades, com cada any, als alumnes, tot desitjant-vos una bona diada familiar de Tots Sants.