Edicions 62, 2010. 244 páginas.

Me habían contadao que Perucho era primo de mi admirado Cunqueiro, así que tenía que echarle un ojo. Este libro, ya clásico, tiene su propia entrada en wiki y viquipedia: Les històries naturals.

El científico Antoni de Montpalau emprende la caza de un vampiro, Onofre de Dip, que está aterrorizando sus antiguos pagos. Armado con los conocimientos del tema, mucho jugo de ajo (que no falte el alioli), y un valor a toda prueba, perseguirá su objetivo con el trasfondo de la guerra Carlista. Personajes reales y míticos se funden en una narración llena de humor y juegos paródicos.

Antes de que se pusieran de moda los vampiros ya estaba Perucho escribiendo sobre ellos y con mucha más gracia y salero que las entrevistas y los crepúsculos actuales. El resultado es una novela divertida, que se lee son una sonrisa perenne en la boca. Eso sí, no me ha gustado tanto como Cunqueiro.

Simpática. Más reseñas aquí: LES HISTÒRIES NATURALS de Joan Perucho y Les històries naturals. Joan Perucho .

Calificación: Bueno.

Extracto:
Per pur instint, Amadeu fustigà els cavalls, que emprengueren una veloç carrera. No hi havia dubte que eren perseguits, car aviat veieren deu o dotze genets cavalcant darrere el carruatge. Llavors es féu de dia i pogueren contemplar clarament un escamot irregulat de gent armada que avançava al galop. Com que no anaven uniformats, una cosa era segura: que no es trobaven davant de forces governamentals i, en el millor dels casos, podien ésser forces carlines, encara que pel seu aspecte feien pensar en el vulgar bandidatge. Antoni de Montpa-lau i el seu valerós parent no dubtaren gens ni mica. Començaren a disparar llurs pistoles, alternativament, des de cada finestrella del carruatge, i amb això produïren una certa confusió entre els atacants, els quals evidentment, no esperaven una rèplica tan decidida.
L’home es forja en la batalla i en l’amor. La batalla ha d’ésser justa, l’amor ha d’ésser pur. Sense aquestes condicions, la virilitat naufraga en l’abjecció i en el remordiment. El príncep Lichnowsky meditava aquests temes d’una noblesa tan alta i veia passar, davant dels seus ulls, cavalcades de núvols en cels coneguts, sobre terres tendrament estimades, a dos dits del seu cor; però, de fet, absurdament llunyanes i irreals. El príncep, aquell matí, estava intranquil i sentia una vaga certesa que quelcom s’esdevenia no sabia on, quelcom que el seu cavalle-resc impuls i la seva ànima reprovava. Lichnowsky havia estat educat sota inflexibles ideals de dura milícia en el principesc castell de Graetz.