Parsifal, 1999. 290 páginas.

Recopilación de diferentes artículos de Tharrats, no siempre alrededor del grupo Dau al set. Hay tres partes diferenciadas. La primera (1948-1956) sí que recoge artículos publicados en la revista o en otras publicaciones pero relacionadas con el grupo. La segunda, cronológicamente cercana a la primera (1952-1959), son artículos de crítica pictórica que publicaba en otras revistas. La última (1984-1992) son artículos publicados en el Diari de Girona, en muchas ocasiones homenajes o recuerdos de artistas de la época.

Lo mejor de estos artículos es que están escritos por alguien que estuvo al lado de las figuras que ahora consideramos míticas, y nos da un punto de vista personal y con anécdotas a pie de calle que resultan muy interesantes. Pero debo confesar que me ha dejado un poco frío, y es que las recopilaciones de artículos no suelen gustarme mucho.

Bueno.

UN TEMPS I UN LLOC PER A «DAU AL SET» (I)
Aquesta memòria, que pot tenir els capítols que m’accepteu, no anirà seguint el curs ordenat del temps. La lluna dels records sol aflorar com un llampagueig atzarós que posa al descobert, amb intermitències, un quadre de la nostra realitat somniada o assumida.
Sabem que la realitat és com un calaix de sastre on tots els fils es troben esgarriats. Voler establir-no un ordre faria créixer l’oblit i perdre alguna centella del passat. És molt possible, també, que l’aparició d’aquests relats pugui alternar amb altres discursos completament forans al tema ara apuntat. Tot dependrà de com bufarà la tramuntana i del cicle climatològic que ens pot inspirar. El que importa es trobar-se ben despert, que ja dormim prou a la nostra vida.
Situem-nos a l’any 1948. Una data decisiva per a la nostra nova pintura. Barcelona. La Barcelona de Picasso i d’Els Quatre Gats. La Barcelona de les exposicions del vell Dalmau, amb els seus quadres de Marcel Duchamp, de Juan Gris, Picabia, Léger i Braque. La Barcelona de Gaudí. La ciutat de Miró i, perquè no?, la Barcelona que va rebre els primers impactes de Salvador Dalí.
1948. Les cases dels petits menestrals barcelonins tornen a posseir -els negocis d’aquests darrers anys han sigut òptims- un quadre per a cada paret, el quadre que la guerra, també devoradora de pintura, els va arrabassar junt amb el tràgic vendaval. Els mestres de la nostra pintura es diuen Vila Arrufat, Mallol Suazo o Durancamps. Dues completíssi-mes exposicions de Regoyos i de Solana són rebudes, amb fredor, mentre la ciutat plorava, desconsoladament, la mort d’aquest simulador de Tiépolo i de Tintoretto que es deia Josep Maria Sert.
1948. El joves artistes ignoren Van Gogh, Cézanne i Gauguin. Picasso es considera encara com un excèntric (Josep Maria Junoy, dixit), Joan Miró, encara que forma part del cens de la ciutat, és un perfecte
desconegut. Noms com Kandinski, Paul Klee, Mondrian, Max Ernest, Giorgio de Chirico i, fins i tot, Matisse, Rouault, Dufy i Chagall són veus tan indescriptibles com el cant dels ocells. Els joves arquitectes acaben la seva carrera amb l’estudi de Viollet-le-Duc, un romàntic i obsés restaurador. A les lliçons que se’ls ha donat no han sentir parlar mai d’uns noms que ja comencen a sumar molts anys, con són els de Le Corbusier, Frank Lloyd Wright, Walter Gropius o Mies Van der Rohe. Entre els joves escultors, dir Giacometti, Hans Arp, Lipchitz, Zadkine o Juli González no podia produir un altre sentiment que la hilaritat.
Fou en aquest desolador paisatge artístic barceloní de l’any 1948 i en un espai tan reduït com el del carrer Balmes, entre la Plaça Molina i la Diagonal, on començàvem a trobar-nos sovint amb Joan Ponç, Modest Cuixart i Antoni Tàpies, uns pintors que havien de donar un nou tomb a la pintura catalana, entroncant novament les seves obres amb una tradició que havia assignat al nostre art un caràcter essencialment viu i dinàmic. Aquella coincidència es renovava igualment amb l’aparició de Joan Brossa, inventor del més despietat llenguatge contra les formes poètiques més encarcarades. Arnau Puig, un dels més fervorosos deixebles d’Ortega i Gasset ens feia participar en les seves disquisicions metafísiques, com el més nou il·luminat de tots nosaltres. Més tard vindria Juan Eduardo Cirlot que no s’avergonyiria, com cap de nosaltres, d’una sagrada devoció per la música de Richard Wagner.
Moltes adhesions seguiren després. Entre altres les dels bons amics: J.V. Foix, Sebastià Gasch, Ángel Ferrant, Rafael Santos Torroella, Enric Tormo, etc. Aquell grup, si no arribà a limitar tota una generació d’artistes i escriptors, va esperonar, almenys, moltes vocacions. La noble rivalitat entre els components reunits sota el signe de «Dau al Set», multiplicant una activitat que, d’una manera solitària, hauria estat menys intensa, pogué alliberar algunes propensions que probablement no haurien evolucionat del seu estat de crisàlide.