La butxaca, 2007. 370 páginas.
Tit. or. Saturday. Traducción: Dolors Udina.
Un día en la vida
Suelo preferir las traducciones al castellano de obras escritas en otros idiomas porque el catalan no es mi lengua materna, pero compre éste por la promoción de la editorial de la que ya he hablado por aquí. Remarco que se portaron muy bien.
La historia transcurre el 15 de febrero de 2003, sábado, como no podía ser de otra manera. Perowne es un neurocirujano que tiene una vida bastante feliz, pero que comienza ese día con un mal presentimiento. Ha visto un accidente aéreo y la angustia le acompañará el resto del día. Su intuición acertará porque no va a ser un día cualquiera.
McEwan escribe bien. Muy bien. No hay ninguna página que sea mala y hay muchas admirables. Pocas veces leerán la descripción de una operación de neurocirugía como está aquí descrita. Tiene mucho talento y habilidad.
Con todo, el libro no me ha gustado. Me ha dejado frío. Si con Niños en el tiempo se me metió el alma en un puño (y no sé si sería capaz de volver a leerlo ahora que soy padre), este Sábado no me ha emocionado ni un poquito.
El libro es bueno, no lo niego, pero hubiera preferido más emoción y menos técnica.
Calificación: Técnicamente impecable, pero frío.
Un día, un libro (358/365)
Extracto:[-]
Amb l’aire fresc de l’habitació als narius, s’excita una mica quan s’acosta a la Rosalind. Sent el primer brogit del trànsit constant a Euston Road, com una brisa que avança per un bosc d’avets. Gent que ha de ser a la feina a les sis, un dissabte. Però pensar en ells no li fa agafar son, com li passa sovint. Pensa en el sexe. Si el món estigués configurat exactament d’acord amb les seves necessitats, ara li faria l’amor a la Rosalind, a una Rosalind molt disposada, i després es deixaria caure en un son reparador. Però ni tan sols els reis despòtics, ni tan sols els reis antics, poden somiar que el món s’adapti sempre a la seva conveniència. De fet, només els nens, només els nens petits per als quals tenir un desig i satisfer-lo és una mateixa cosa; potser és això el que dóna als tirans el seu aire infantil. Volen aconseguir el que no poden tenir. Quan topen amb la frustració, no triguen gaire a esclatar amb una matança. Saddam, per exemple, no té només l’aire d’una bèstia malcarada. Fa la impressió d’un noi crescut i decebut, amb una mirada de gos culpable i uns ulls foscos una mica confosos per tot el que encara no pot ordenar. El poder absolut i els seus plaers no són al seu abast i no paren d’allunyar-se’n. Ell sap que un altre general afalagador enviat a les sales de tortura, una altra bala al cap d’un parent no li donaran la satisfacció que abans li donaven.
Els manifestants encara formen files ben plenes a Gower Street, però Tottenham Court Road està obert, amb onades de trànsit que es dirigeixen cap al nord. Se suma breument a una d’elles, després gira a l’oest i després al nord, i ben aviat és a la cruïlla de Goodge i Char-lotte Street, un lloc que sempre li ha agradat, on els afers pràctics i de plaer es condensen per potenciar el color i l’espai: miralls, flors, sabons, diaris, endolls elèctrics, pintures de cases, còpies de claus urbanament intercalats amb restaurants cars, bars de vi i de tapes, hotels. jQui era aquell novel·lista americà que va dir que un home podia ser feliç vivint a Charlotte Street? La Daisy l’hi haurà de tornar a recordar. Tant de comerç en un espai estret produeix regularment muntanyes de bosses d’escombraries a les voreres. Un gos del carrer fica el morro entre els sacs: rosegar brutícia emblanqueix les dents. Abans de tornar a girar cap a l’oest, mira cap al fons del carrer, la seva plaça, i a la llunyania, casa seva emmarcada per arbres sense fulles. Les persianes del tercer pis estan tancades: en Theo encara dorm. En Henry encara recorda aquells exquisits matins mig endormiscat i fent voltes al llit de l’adolescència, i mai no qüestiona el dret del seu fill a aquelles hores. No duraran.
No hay comentarios