La Campana, 2011. 258 páginas.
Inmisericorde crítica a la cooperación internacional, las ONG, los voluntarios y todo el entramado del que se nutre. Pese a que en la introdución el autor afirma conocer cooperantes cuya labor es encomiable, en el grueso del libro reparte palos a diestro y siniestro.
Critica desde las motivaciones de quienes van a África a vivir una experiencia hasta las grandes organizaciones que malgastan dinero en grandes fastos mientras hay necesidades por cubrir, hasta a los destinatarios de las ayudas que pasan a un estado de dependencia del grifo internacional.
Las mayores críticas van, sin embargo, a los organismos internacionales que perpetuan una situación injusta a base de créditos que se destinan a gobiernos corruptos que compran material de los países donantes, en muchas ocasiones obsoleto o innecesario. También los países que impiden con sus aranceles que los productos africanos puedan competir en otros mercados en pie de igualdad.
Yo, que en su momento fui parte de alguna ONG y que conozco algo de su funcionamiento interno, puedo dar fe de que muchas cosas de las que aquí se cuentan son ciertas. otras, por lo que he podido hablar con otros cooperantes, también. Sin embargo da la impresión de que nada bueno se saca del trabajo de las ONG y tampoco estoy de acuerdo en ese extremo. Quizás es poco, pero algo se hace. Totalmente de acuerdo en que el enfoque paternalista y condescendiente de la ayuda internacional está equivocado desde la raíz.
Disfruten de lo extractos que pongo al final y opinen por su cuenta. Otras reseñas: Blanc bo busca negre pobre: crítica de la cooperació i les ONG / Gustau Nerín y Blanc bo busca negre pobre.
Calificación: Bueno.
Extractos:
Aquests «cooperants d’estiu» aprofiten «l’experiència» per fer una ràpida immersió en la cultura africana: es vesteixen amb teles virolades, es pentinen amb trenetes, porten polseres de petxines, fan llargues xerrades amb el seu xofer o amb la seva cuinera… Generalment, els africans adpren aquests cooperants, que tenen un fort complex de Pare Noel. Duen motxilles gegantesques carregades de bolígrafs, arracades de plàstic, transistors, condons, samarretes de publicitat i mòbils vells; i durant la seva curta estada reparteixen totes aquestes andròmines a tort i a dret. Quan tornin al seu país, encara enviaran per correu algun regal més.
Alguns d’aquests cooperants durant el temps que són a l’Àfrica pareixen una idea genial per donar continuïtat a les seves il·lusions: uns planegen portar un porc i una truja i muntar una granja on produir embotits, d’altres volen organitzar un curs de brodat per alliberar les dones africanes de l’opressió masclista que pateixen, d’altres pensen fer una reserva per protegir les tortugues marines i evitar que els africans se les fotin per esmorzar… No hi ha perill: generalment aquestes idees, tal com els han arribat, els marxen. Ben aviat hauran oblidat els seus somnis de desenvolupar el continent africà.
La gran majoria d’aquests cooperants amateurs no tornen mai al continent africà. L’estiu següent decideixen que és millor anar-se’n de vacances a un resort del Carib, es casen o s’apunten a un trekking pels Picos de Europa… Però hi ha un nombre estimable de cooperants d’estiu que en la seva breu estada s’enamoren. Descobreixen que la seva mitja taronja en realitat era al Senegal, o al Camerun, o a Cap Verd. Aquests enamorats solen tornar a l’Àfrica, però ja no com a cooperants, sinó com a pretendents o pretendentes. Organitzen una gran festa, com més «tradicional» millor, es casen i s’enduen la seva parella a Europa. Habitualment els seus matrimonis resulten catastròfics, però en uns temps on gairebé tots els matrimonis són desastrosos, això no importa gaire.
Els organismes de cooperació que presumeixen de ser «seriosos» critiquen molt la cooperació amateur, la feina d’aquests cooperants acostuma a ser de poca qualitat, i no té continuïtat. Però els cooperants amateurs sempre estan molt satisfets d’allò que han fet. Han anat a viure una «experiència» i tornen amb ella. Grans quantitats de fotografies els serviran per perllongar-la i continuar amb «l’aventura d’ajudar» des del sofà de casa seva. Alguns tornen tan convençuts que durant aquell mes han conegut l’Àfrica de debò que fins i tot publiquen algun llibre per relatar les seves «increïbles» experiències.
Els cooperants amateurs no es pregunten quin sentit té el projecte en què han col·laborat, ni si serveix mínimament per al desenvolupament. Per ells, el que és realment important és que «cal fer alguna cosa». Qualsevol cosa.
La major part d’aquests crèdits es concedeix de forma molt fosca. La iniciativa sovint no sorgeix dels governs africans ni dels governs europeus, sinó d’algun empresari amb contactes a les administracions del Nord i del Sud. Aquest individu es presenta a algun alt càrrec d’un govern africà i li ofereix la possibilitat de crear alguna infraestructura o d’obrir un negoci al seu país, tot assegurant-li que, en cas que la proposta tiri endavant, hi haurà un crèdit europeu a punt. L’alt funcionari normalment exigeix a l’empresari una bona comissió per defensar aquest projecte davant el seu govern, ja que molts dels seus col·legues també voldran treure’n alguna cosa. A causa d’aquestes cor-rupteles, les obres i serveis contractats amb crèdits FAD es paguen de mitjana entre un 15 i un 50% més cars que el preu de mercat.
A més a més, sovint aquests projectes no encaixen en cap pla de desenvolupament, perquè tan sols responen a interessos empresarials. Amb els FAD es financen des d’hotels de luxe fins a instal·lacions per a empreses pesqueres europees. A vegades amb aquests crèdits s’han pagat vendes d’armes a governs africans, tot i que darrerament això és il·legal. Espanya va vendre camions militars Pegaso a la dictadura de Siad Barre; ho van disfressar comptabilitzant-los com a «material per al transport terrestre». Angola, en plena guerra civil, va rebre avions i vehicles militars espanyols mitjançant aquests préstecs. Hi ha països que encara avui dia estan pagant els interessos d’aquests crèdits per a armament.
El Govern espanyol, no obstant, no en tenia prou amb els FAD i va inventar un mecanisme similar, el Fons d’Internacionalització de l’Empresa, que es comptabilitza parcialment com a ajuda oficial al desenvolupament. D’aquesta forma el Govern tracta de satisfer els seus empresaris, i alhora vol convèncer els seus electors que destina el 0,7% del PIB a ajudar el Tercer Món.
A més a més, durant molt de temps els estats europeus han explotat els països africans mitjançant el deute extern. Europa ha tret molt més de l’Àfrica, amb els interessos del deute, que el que ha donat en cooperació. En molts casos els préstecs internacionals van servir per finançar projectes sense cap viabilitat o van anar a parar, directament, a les butxaques de dirigents corruptes. Els que deixaven els diners sabien perfectament que es malversaven. Més endavant, els països africans es van veure obligats a demanar nous préstecs per pagar els interessos dels anteriors. Molts estats destinen més diners al servei del deute que al Ministeri d’Educació. El Fons Monetari Internacional pressiona contínuament la República Democràtica del Congo perquè pagui els interessos dels deutes contrets per Mobutu, tot i que és conscient que quan es van donar aquests crèdits se sabia perfectament que serien desviats pel dictador… Ho deien els mateixos informes de l’FMI.
A l’Àfrica, les polítiques sanitàries, educatives, econòmiques, industrials i agràries estan més condicionades pels dictàmens de la cooperació que per la voluntat de les pròpies poblacions. Els occidentals ho decideixen tot i els africans són espectadors passius. Això sí, una de les bases del desenvolupament, segons els teòrics del tema, és la «participació» de les poblacions. Però aquesta «participació» mai no passa per la presa de decisions: es «participa» en el que han decidit els altres. D’aquesta forma, la cooperació esdevé una eina d’autoritarisme incomparable: la sobirania popular ha estat usurpada pels organismes d’ajuda al desenvolupament, que amb el pretext d’orientar els governs sobre decisions «tècniques» assumeixen bona part de les decisions polítiques. Es reclama que hi hagi democràcia a l’Àfrica, però no es deixa que les poblacions dels països d’aquest continent triïn les polítiques que vulguin.
Els projectes de cooperació responen a un missatge de fons: si l’Àfrica no funciona és perquè està mal organitzada. El que caldria, doncs, no és modificar les relacions internacionals, sinó modificar la forma de ser dels africans. A molts cooperants els encanta l’Àfrica, però es passen el dia intentant canviar els africans. En aquesta línia acostumen a ser molt útils els antropòlegs, especialistes en l’estudi de les «tradicions». Els organismes de cooperació els contracten sovint perquè dissenyin estratègies per combatre els «costums perversos» dels africans i per cercar estratègies perquè acceptin els projectes de cooperació. En canvi no hi ha cap organisme d’ajuda que financi cap antropòleg per estudiar, en el seu si, el paternalisme, la prepotència, el papanatisme o la corrupció. Deu ser que no ho consideren «costums perversos».
Captaires bojos o bojos captaires?
Als relats de viatges sovint se’ns dóna la imatge d’una Àfrica plena de captaires que assalten el turista tan aviat com arriba. Això és cert en algunes zones del continent; no recomano a cap blanc passejar-se pel centre de la ciutat de Niamey: el seguiran desenes de petits pòtols sol·licitant-li diners o algun obsequi al crit repetitiu de «cadeau, cadeau, cadeau»… Però, en canvi, a d’altres bandes, com al Gabon o al sud del Camerun, pràcticament no hi ha captaires. Tan sols pidolen els bojos, que circulen nus pel carrer. De fet, en llengua fang es fa servir un mateix terme, nkukuannem (malalt del cor), per designar un captaire i un boig. Els veïns, de tant en tant, donen als bojos del barri un plat de menjar, una mica de cervesa o alguns cigarrets. Els que no estan bojos no pidolen, perquè per pobres que siguin sempre tenen algun parent que els acull i els dóna llit i menjar. Però que en aquestes societats no hi hagi sense sostre, ningú ho ha valorat mai com una mostra de desenvolupament.
No hay comentarios