La meva amiga Lara té un gos. El meu amic Dídac té un gat. I els meus cosins tenen un hàmster. Més ben dit, dos hàmsters. Un per a cadascun.
Un dia se’m va posar al cap que jo també volia tenir alguna mascota.
Però no volia ni un gat ni un gos. I encara menys, un hàmster… ni dos.
El que de debò volia, però de veritat, era tenir un monstre.
Així que em vaig acostar al meu pare i vaig treure el cap per sobre del diari que estava llegint.
—Vull un monstre —li vaig demanar.

—I jo una avioneta, Àlex! —va contestar ell amb un somriure.
Em va acariciar el cap i em va dir que anés a jugar.
Vaig anar a buscar la meva mare. S’estava vestint de pressa per anar a treballar.
—Vull un monstre —li vaig demanar.
—Agafa’l de la nevera, Àlex —va contestar despistada.
Quan es va adonar del que havia dit, es va posar a riure.
—Vull un MONSTRE!!!!!!! —vaig cridar.
—Àlex, vida, això és impossible —van dir els dos al mateix temps.
«Que sí, que és possible», insistia jo. «Que no, que és impossible», repetien ells…
Em van oferir un gos, un gat i un periquito. Després em van oferir un conill, un aneguet i una tortuga. Després uns peixos, unes papallones i unes granotes. Finalment, desesperats, una vaca.

Jo em vaig enfadar molt. Em vaig posar la jaqueta i mentre esperava l’autobús de l’escola em vaig tapar les orelles amb les mans per no sentir-los més. A la tarda, jo seguia fent morros. I ells, xiuxiuejant. Crec que deien alguna cosa d’un camell o d’un goril•la. No n’estic segur. Finalment, es van donar per vençuts. Es van asseure al sofà, molt junts, i em van dir:
—Això és el que farem: buscarem un monstre, i si el trobem, te’l quedes.
Els vaig donar com unes sis abraçades monstruoses.
—Sou genials! —vaig cridar i vaig anar a veure la tele.