Edicions de 1984, 1986. 112 páginas.
Tit. Or. Frühlings Erwachen. Trad. Carme Serrallonga.

Ignoraba por completo la obra de Wedekind, y me ha sorprendido lo moderna que es esta obra, que en su momento fue un escándalo por retratar, si bien con un estilo poético, la sexualidad adolescente.

Todos los personajes tienen una relación especial con el sexo:

Melchor, que vive atormentado por su ignorancia respecto de la sexualidad; Wendla, la protagonista femenina, que instiga a su madre acerca de los secretos de la concepción y el mundo de los adultos; Mauricio, sometido a una inmensa presión para alcanzar el nivel de un alumno aplicado, aprobar sus exámenes y mantener su lugar en el Liceo; Martha, quien no puede escapar de los abusos físicos de su padre…

La obra, además de adelantarse mucho a su tiempo, ha sido pasto de los psicoanalistas, ávidos de cualquier cosa que huela a sexo. Creo que no hace falta cargar la obra con mucha interpretación, lo que cuenta se explica bastante bien, con una prosa exquisita, que todavía hoy logra conmovernos.

Siento no haberla conocido antes. Sólo he encontrado esta reseña, en catalán: El despertar de la primavera’ de Frank Wedekind.

Calificación: Muy buena.

Extracto:
Melchior.— La vida és una mala jugada inimaginable, no em costaria gaire penjar-me a un arbre., però on dimoni és la mamà amb el te!
MORITZ.-El te m’anirà bé, Melchior! Tremolo, fixat-t’hi! Em sento estrany, vagant com un fantasma… Pren-me el pols, i ho veuràs. Veig, sento que els meus sentits perceben més clarament que mai —i no obstant tot es com en un somni— Oh! tan significatiu, —el jardí, allà, les fulles no cessen de xiuxiuejar. Em sembla sentir la meva àvia, al cel sia, contar-nos la història de la «Reina sense cap». Era una reina meravellosa, bonica com un sol, més bonica que totes les noies del país. Però malhauradament havia vingut al món sense cap, no podia menjar, ni beure, ni mirar, ni riure, ni besar tampoc.
Només es podia fer entendre de la seva cort movent la seva maneta delicada, i picant amb els seus tendres peus dictava declaracions de guerra i condemnes de mort. Però un dia va ser vençuda per un rei que, casualment, tenia dos caps, que tot l’any estaven ficats l’un dins els cabells de l’altre i per culpa d’això es barallaven tan alterats, que cap dels dos deixava dir mot a l’altre.
Aleshores el gran fetiller del palau va agafar el més petit dels dos caps i el va col·locar damunt de la reina, i veus, li anava que era una meravella. Després el rei es va casar amb la reina i mai més no van anar a l’aranya estira cabells, sinó que es besaven l’un a l’altre al front, a les galtes, a la boca, i van viure llargs anys feliços i amb alegria… Maleïda història! De les vacances ençà que no em puc treure del cap aquesta reina escapçada… Quan veig una noia bonica, la veig sense cap, i jo mateix em sembla tot d’una que sóc una reina sense cap… Vés a saber si un dia no me’n posaran un de nou a mi, també…