Columna edicions, 2000. 200 páginas.
Corrupción política
Después de Gracias por la propina cae en mis manos otro libro de Ferran Torrent, al que había leído hace mucho tiempo en la colección contraseñas. En este caso protagonizada por su popular detective Toni Butxana.
El único caso del que se ocupa el detective es seguir a la mujer de 25 años de un empresario de más de 60, así que cuando le piden que investigue la vida privada del socialista Josep Taner, posible aspirante a la Generalitat Valenciana acepta el caso. Aunque las cosas no estén del todo claras. Mientras tanto el comisario Tordera se tropieza con un asesinato y decide investigarlo decidido a demostrar que no es un trasto viejo que espera la jubilación. Junto con el periodista Barrera formarán un trío no del todo bien avenido que irá descubriendo aspectos sórdidos de una Valencia desconocida.
Heredero de detectives como Philip Marlowe, Sam Spade o Lew Archer el protagonista, Toni Butxana es cínico pero íntegro, aficionado a las faldas pero, en el fondo, un cacho de pan. Ferran Torrent aprovecha, al igual que en las novelas de los detectives nombrados, para hacer una crítica de la sociedad en la que vivimos.
Que la novela negra es un retrato de los defectos de una sociedad y una crítica al poder establecido es algo que ya es sabido por todos. En los ambientes de los bajos fondos hay delitos de poca monta, pero los grandes capos del crimen organizado se diferencian en poco de políticos y empresarios, cuando no están directamene relacionados.
Si Ardores de Agosto me atrapó tanto que fui leyendo por la calle, esta novela hizo que para acabarla robara media hora a mi trabajo. Una de las pocas ventajas de ser autónomo.
Extracto:[-]
Un guàrdia li va llevar d’una revolada el mocador, l’altre li exigí que mirarà endavant. Ho va fer i aleshores vaig veure una cara de faccions dures, el cutis amb estries pronunciades, la barba de dies, la vista perduda en un punt indefinit a fi de no trobar-se amb la mirada inquisidora de la gent. Tanmateix els nostres ulls van coincidir durant uns instants molt breus, per bé que suficients perquè jo enten-guera el seu senyal de súplica. Un missatge, però, que va arribar tard: el seu fill Joan venia per darrere meu en direcció a l’església, atret per la curiositat de la gent vers l’home que els guàrdies mostraven al públic. Em va preguntar qui era i en el meu silenci va trobar la resposta.
Amb l’esguard clavat a la façana de l’església, va deixar l’estoig amb el clarinet als meus peus i va arribar fins on era el seu pare obrint-se pas entre la gent que a poc a poc s’hi havia congregat. Els dos guàrdies es van mirar confusos. No sabien què fer. Possiblement tenien fills i no gosaven separar Joan, abraçat a la cintura de son pare. No obstant això, un d’ells va agafar Joan pel braç intentant endur-se’l d’allí. En l’actitud del guàrdia hi havia una voluntat paternal de dissuasió, però pare i fill s’abraçaren amb més ímpetu i llavors el guàrdia provà de traure’l amb més força i una part del públic, els que eren a les primeres files, va protestar per bé que de manera tímida. Aleshores els guàrdies van ordenar a la gent que marxarà.
Quan vaig anar a buscar mon pare perquè s’enduguera Joan, era assegut en un racó del bar de la plaça arrambat a una botella de vi. Se’n mesurava dosis curtes en un got que s’empassava tot d’una. Entre got i got xuclava amb inquietud el cigarret que sostenia amb aquells dits que la nicotina havia tornat groguencs. Parlava tot sol, amb una solemnitat ridícula que provocava la riota dels parroquians. Féu un gest de fàstic a penes contingut així que em veié entrar al local, sorprès o potser enxampat en el seu atordiment íntim. No vaig gosar acostar-me a ell i me’n vaig eixir. Mirat amb la indulgència que dóna el temps, no li servia de res tindré el cap clar. Era un vençut, un home amb la dignitat ofegada per l’alcohol. Al contrari del pare de Joan, en ell la misèria moral era més forta que l’orgull.
Vaig tornar de nou a la façana de l’església, però Joan ja no hi era. Avisat per un veí, don Josep, el mestre de música, se l’havia endut a sa casa. Joan i son pare vivien en una modesta i solitària alqueria més enllà del barri, a l’horta, vora una sèquia que era l’aigua corrent de tots dos i la piscina estiuenca de tots nosaltres. Durant dotze hores, des de les nou del matí fins a les nou del vespre, la guàrdia civil l’obligà a romandre dret a la vista del públic per haver robat si fa no fa un quilo de taronges. Al pare de Joan li deien Manuel Ferrer i tres dies després el fill el va trobar penjat d’una biga de fusta a la vella alqueria.
Un comentario
No saben donde se puede conseguir bajar este libro gratis?