Columna, 2012. 318 páginas.

En este humilde cuchitril están reseñados todos los libros de Empar Moliner ¿Por algo será, no? En esta ocasión una novela, esperaba repetir las carcajadas de aquella Feli, esthéticienne, pero no.

La colaboradora es una escritora de encargo, hace de negro de baja estofa; apaña autobiografías de famosillos y lo que surja. En esta ocasión tiene que hacer de documentalista de un prestigioso hispanista para un libro sobre la memoria histórica…

El humor afilado, la frase incisiva, el ojo clínico para detectar y denunciar imposturas -sobre todo políticamente correctas- están aquí como en otros libros de la autora. Pero algo ha cambiado. Una de las protagonistas, por ejemplo, se enamora de un senegalés del top manta que la chulea miserablemente. Y después de un preso que ni siquiera accede a la visita conyugal. Pero Empar no se ríe de ella; se compadece. Las situaciones son graciosas, pero tristes.

La colaboradora está saliendo de una adicción a la cocaína, y tampoco puede beber. Su historia tiene un trasfondo trágico. Igual que este libro. Si los libros anteriores eran la cocaína, este es la bajona. Si eran la alegre borrachera, este es la resaca. Y me ha gustado tanto como los anteriores, salvo ese narrar en segunda persona que me costó asimilar -pero eso son cosas mías.

Empar Moliner sigue teniendo un gancho inigualable; no es su libro más divertido, ni falta que hace.

Calificación: Muy bueno.

Un día, un libro (267/365)

Extracto:
De més jove, la Judit Guitart havia estat casada amb un noi d’esquerres com ella, que la va deixar per una alumna sense idees polítiques. Per les fotos de tots dos (de la Judit i l’ex) que després he vist a casa seva, li puc dir que els havia passat com a totes les parelles d’esquerres: ell va envellir bé, ella malament. Em fa l’efecte que als matrimonis de dretes els passa al revés. Quan es fan grans, elles estan millor que ells. Els homes de dretes s’engreixen i les seves dones, en canvi, fan règim i es fan infiltracions de col·lagen (es cuiden, que se’n diu). Ells beuen bon vi i bon whisky, van a dinar amb els amics. En canvi als matrimonis d’esquerres són elles les que s’engreixen (es deixen, que se’n diu) i ells els que s’arruguen amb dignitat. Es pot comprovar amb els presidents de govern i les seves dones.

Estava dedicat a la judit Guitart (i això ja em va fer mala espina). Suposo —però parlo per parlar— que si m’haguessin encarregat el llibre a mi i li hagués de donar a llegir a algú perquè en certa manera l’aprovés, encara no hi posaria la dedicatòria. Jo li estic escrivint això a vostè, però no sé què en farà. Si tot i no saber què en farà hi poso una dedicatòria a la nena, estic dient que sí que sé què en farà: ho publicarà quan jo m’hagi mort. I això és vanitós. M’adono que potser no sé fer-me entendre. Odio els artistes dolents segurs d’ells mateixos, perquè creuen que poden fer una cosa que jo no m’atreveixo a fer, tot i que no m’atreveixo a fer-la perquè justament hi estic més capacitada que ells. Sé que no la puc fer perquè no sóc tan ignorant com ells. Ells escriuen llibres dolents, però es pensen que són bons. No els ho perdono. No els perdono que no sàpiguen que són dolents, que s’hi vegin amb cor i que no tinguin ni idea que jo no m’hi veig amb cor, que és només això, que tinc més escrúpols que ells. El fet que en Mateu Garín em donés el manuscrit dedicat el feia semblar molt segur que el text s’acceptaria, que agradaria a l’editor. És com ho veig.