—Jo no ho faria pas—va dir Mrs. Whittaker tranquil•lament. Sempre s’hi mirava molt amb els «jo faria» i els «jo faré»—. Només espero que no ho vegi en els diaris amb prou temps per venir al funeral. Si tu vols que el teu germà arribi a missa borratxo, Allie,/o no.

—Però em pensava que s’havia reformat—va dir Mr. Bain—. Em pensava que estava bé d’ençà que s’havia casat.

—Sí, ja ho sé, ja ho sé, Lewis—va dir Mrs. Whittaker, cansada—. Ja ho he sentit, tot això. Només dic que jo ja sé com és Matt.

—John Loomis em deia—va informar Mr. Bain—, que va passar per Akron i es va aturar a veure Matt. Va dir que tenien una caseta molt maca i que semblava que li anava bé. Va dir que ella semblava una gran mestressa de casa.

Mrs. Whittaker va somriure.

—Sí—va dir—, John Loomis i Matt sempre van ser de la mateix classe… no et podies creure res del que deien. Probablement és veritat que ella feia l’efecte de ser una bona mestressa de casa. No tinc cap dubte que va representar molt bé el seu paper. Matt mai no va amagar que havia fet d’actriu, durant gairebé un any. Ja em dispensareu, però no vull pas que aquesta dona vingui al funeral del pare. Si voleu saber el que jo penso, doncs penso que el fet que Matt es casés amb una dona així ha precipitat la mort del pare.
Els Bain estaven esporuguits.

—I després de tot el que el pare va fer per Matt, d’altra banda—va afegir Mrs. Whittaker amb la veu tremolosa.

—Crec que sí—va corroborar Mr. Bain, content de fer-ho—. Recordo com intentava ajudar Matt a sortirse’n. Com aquella vegada que va anar a veure Mr. Fuller, quan Matt treballava al banc, i li va explicar: «Escolti, Mr. Fuller», va dir, «no sé si ho sap, però el meu fill sempre ha estat el que se’n podria dir l’ovella negra de la família. Bevia», va dir, «i ha tingut problemes un parell de vegades, i si me’l vigila, a veure si fa bondat, em faria un favor.»

—M’ho va explicar el mateix Mr. Fuller. Va dir que havia estat fantàstic que li hagués parlat sense embuts. Va dir que mai no havia tingut ni la més mínima idea que Matt fos així… volia saber tota la història.

Mrs. Whittaker va assentir amb tristesa.

—Oh, ja ho sé—va dir—. El pare ho va fer moltes vegades, això. I després el més probable era que Matt es posés de mal humor i no anés a treballar.

—I quan Matt no tenia feina—va dir Mrs. Bain—, que el pare li donava el seu bitllet de tramvia, i jo què sé què més! Quan Matt ja era gran, devia tenir uns trenta anys, el pare el portava a Newins & Malley’s i li comprava tot un conjunt nou—ho triava tot ell. Sempre deia que Matt era d’una manera que si anava sol a uns magatzems l’estafarien a base de bé.

—Ostres, el pare detestava que algú es deixés enredar amb els diners—va comentar Mrs. Whittaker—. ^Recordeu que sempre deia: «Qualsevol imbècil en pot fer, de diners, però s’ha de ser prudent per conservar-los»?

—Suposo que ha de ser força ric—va dir Mr. Bain, restituint el Senyor Gran bruscament al present.