Quaderns Crema, 1997. 105 páginas.
Tit. Or. Fräulein Else. Trad. Joan Alavedra.

Alma desnuda

Más Schnitzler cortesía de la biblioteca Joan Miró. El argumento del libro ya lo conocía gracias a Elsa Schneider de Sergi Belbel. Me gustó la obra de teatro pero no lo había leído.

La señorita Else está pasando unas vacaciones con -y a costa de- su tía. Todo parece ir bien hasta que recibe una carta. Su madre le comunica que su padre tiene unas deudas y que si no las paga podrá ir a la cárcel. Hay que conseguir el dinero. Por suerte en el hotel dónde está Else se encuentra von Dorsday, un amigo de su padre. Si Else pudiera pedirle el dinero seguro que von Dorsday es incapaz de negarse, siempre la ha mirado con muy buenos ojos…

Todo el libro es el monólogo interior de Else, narrado con tal maestría que uno no diría que lo ha escrito un señor con barba. Un retrato de la hipocresía de la sociedad dónde vive la protagonista, y la crueldad de su familia, que es capaz de enviarla a los brazos de un viejo para salvarse de la cárcel. Schnitzler compone con los breves trazos que vemos a través de los ojos de Else una galería de secundarios con vida propia.

Un libro, en definitiva, genial. De los que no se olvidan. Por la forma, por el fondo, y porque te toca la fibra. Ustedes no me ven, pero estoy haciendo la ola. Es muy breve, apenas cien páginas y es una obra maestra. Acantilado lo tiene en castellano: corran a comprarlo.

Escuchando: I need you. The Starlites.

Extracto:

—«Buona serà.» —Em diu «Buona serà.» Així, ara cal que, almenys, m’inclini. <;N'he fet massa? És molt més gran que jo! Quin caminar tan magnífic! <:Està divorciada? El meu caminar també és bonic. Però... ja ho sé. Sí, vet aquí la diferència. Un italià podria resultar-me perillós. Llàstima que aquell bru tan guapo amb aquell cap de romà ja hagi marxat. «Sembla un pinta», deia Paul. Déu meu, no tinc pas res a dir dels pintes, al contrari. —Bé, ja hi sóc. Número setanta-set. Un número de sort. Habitació bufona. Pi clar. Allà, el meu llit virginal. —Ara sí que hi ha VAlpenglühenl Però si Paul fos aquí l'hi negaria. Ben mirat, és tímid, Paul. Un metge, un ginecòleg! Potser justament ho fa això. Abans d'ahir, al bosc, llavors que vam passar tan endavant dels altres, hauria pogut ser més decidit. Això sí, li hauria anat malament. Decidit de debò ningú no ho ha estat mai encara, amb mi. Com a màxim al Wòrthersee, fa tres anys, al bany. i Decidit? No, indecent era, ve-t'ho aquí. Però guapo. L'Apol•lo del Belve-dere. No ho vaig comprendre del tot, aleshores. És clar, amb setze anys... La meva prada divina! La meva prada...! Si es pogués emportar a Viena! Boira lleu.,; Tardor? Sí, sí, tres de setembre a l'alta muntanya. I bé, senyoreta Else, que no voldria decidir-se a llegir la carta ? Potser no té res a veure amb el papà. ^No podria ser, també, que parlés del meu germà? ,; Potser s'ha promès amb alguna de les seves ami-guetes? Amb alguna corista o amb alguna modis-teta. No és fàcil, però; és massa espavilat. En realitat el conec ben poc. Quan jo tenia setze anys i ell vint-i-un vam ser bastant amics un quant temps. M'havia parlat molt d'una tal Carlota. Després, tot de cop, va parar. Aquesta Carlota li devia fer alguna mala passada. D'aleshores ençà no m'ha explicat res més. —Vet ací la carta oberta i ni m'he adonat de com ho feia. M'assec a l'ampit de la finestra i la llegeixo. Compte!, que no caigui daltabaix. Ens comuniquen de San Martino que a l'hotel Fratazza hi ha hagut un accident lamentable. La senyoreta Else T., una bellíssima jove-neta de dinou anys, filla del conegut advocat... Naturalment, la gent diria que m'havia suïcidat per culpa d'un amor desgraciat o perquè estava embarassada. Amor desgraciat, ai no! «Estimada filla.» —Abans que res vull mirar el final. —«Repeteixo, una vegada més, que no t'ho prenguis malament, estimada i bona filla meva, i rep mil i mil...»— Déu meu, <;no es deuen haver suïcidat? No, en aquest cas hi hauria un telegrama de Rudi aquí. —«Estimada filla, pots ben creure que em sap força greu haver de destorbar les teves belles vacances.» —Com si no hi estigués sempre...