Empuries, 2008. 96 páginas.
Tit. Or. The uncommon reader. Trad. Ernest Riera.

La reina de inglaterra descubre en el jardín el autobús de la biblioteca móvil y, casi por compromiso, coge un libro en préstamo. A partir de ahí y aconsejada por un joven que trabajaba en las cocinas se irá aficionando cada vez más a las lecturas, hasta el punto que el protocolo le será cada vez más molesto. Algo que no será bien visto en su entorno más cercano.

Es un libro simpático, divertido, que se lee en un suspiro. La evolución de la reina como lectora va pasando por fases en las que cualquier lector se verá reconocido. Escoger como protagonista a la reina le permite pasajes críticos con las figuras de autoridad y tener un buen golpe final.

Muy entretenido.

E. M. Forster figurava al llibre, i ella recordava haver passat amb ell una mitja hora incòmoda quan l’havia investit com a Company d’Honor. Tímid, com un ratolí, havia parlat molt poc i amb una veueta tan fluixa que a ella li havia resultat gairebé impossible de comunicar-s’hi. De tota manera, tenia cops amagats. Allà assegut amb les mans ben juntetes com si acabés de sortir d’Alícia al país de les meravelles, no donava cap pista sobre què pensava i, per tant, ella va quedar gratament sorpresa d’assabentar-se, quan va llegir-ne la biografia, que, després de la trobada, Forster havia dit que si ella hagués estat un noi, se n’hauria enamorat.
Evidentment, Forster no li hauria pogut dir allò a la cara, ja se n’adonava; però a mesura que llegia més i més, cada cop li produïa més recança el fet d’intimidar la gent, i desitjava que els escriptors en particular haguessin tingut el coratge de dir-li en veu alta el que després escriurien. El que també va descobrir era que un llibre menava cap a un altre llibre, que se li obrien portes a tot arreu on mirés i que els dies no eren prou llargs per poder llegir tot el que volia llegir.
També sentia recança, i se sentia mortificada, per totes les oportunitats que havia perdut. De petita havia conegut Masefield i Walter de la Mare; poca cosa els havia pogut dir, però també va conèixer T. S. Eliot, i Priestley i Philip Larkin i fins i tot Ted Hugues, a qui havia agafat una mica d’afecte, tot i que ell havia restat sempre mut en presència seva. Era pel fet que ella, en aquells moments, havia llegit tan i tan poc del que ells havien escrit, que no havia estat capaç de trobar res a dir-los; i ells, és clar, no havien dit gaire res que ella trobés interessant. Quina llàstima.
Va cometre l’error de mencionar això a Sir Kevin.
—Però la senyora en devia rebre informes, sens dubte.
—És clar —va dir la Reina—, però llegir un informe no és llegir. De fet, és l’antítesi de llegir. Un informe és precís, carregat de fets i concret. Llegir és descurós, discursiu i perpètuament incitant. Un informe tanca un tema, la lectura l’obre.
—Podria demanar a Sa Majestat que tornéssim a repassar la visita a la fàbrica de sabates? —va dir Sir Kevin.
—La setmana que ve —va dir la Reina amb sequedat—. On he deixat el meu llibre?