Rema12, 2020. 112 páginas.

La pérdida de un hijo es el eje central de esta obra en la que la protagonista intenta averiguar cuando se instaló una sombra negra en su vida, abandonada como una perra en un descampado.

Tuve la suerte de ver esta obra y leerla ha sido rememorar esa experiencia. Y hablo de experiencia real, porque cuando acabó la obra y se encendieron las luces se veían algunas espectadoras -generalmente acompañadas de otra mujer- llorando en una catarsis cuyo origen no es difícil de adivinar. Así que la obra, además de estar excelentemente montada y escrita, actúa con la función original del teatro, liberando y purificandonos.

Yo, que para tener hijos he tenido que pasar por diferentes calvarios, y sé del sufrimiento que comportan, no puedo ni siquiera imaginar lo doloroso que tiene que ser la pérdida de uno. Pero esta obra nos lo muestra, sin tragedia ni sentimentalismo, pero con crudeza.

Muy bueno.

júlia: Has vist casos com el meu?
carme: Sí.
júlia: I normalment què… Puc esperar que s’arregli?
carme: Bé, en casos com el teu… no podem dir què passarà. Perquè cada cos és diferent i és molt difícil pels metges predir el que succeirà. Haureu de prendre una decisió difícil: tirar endavant amb un embaràs molt i molt complicat, sense garanties que pugui acabar bé… o acabar amb l’embaràs…
júlia: Què vol dir, exactament, acabar amb l’embaràs? Vull dir… com funciona? Et donen unes pastilles? Et ve una regla gran?
En pau remena el focus. A poc a poc, deixa d’enfocar el director i enfoca la júlia. La carme parla amb molt de tacte.
carme: Amb tres mesos sí que seria així, un avortament seria una regla gran. Però tu estàs de cinc mesos. Llavors ja no és un avortament… Es una mort perinatal.
júlia: I això què vol dir?
carme: Vol dir que, si decidiu acabar amb
l’embaràs ara, hauràs de passar per un part.
júlia: Un part?
carme: Sí.
júlia: No ho sabia. I el veuré?
carme: Aquesta és una decisió que heu de prendre amb en Pau.
júlia: No podeu adormir-me i treure-me’l?
carme: En aquests casos, el que nosaltres recomanem i el que es fa, si tu no estás malalta, és provocar el part. És el millor, mèdicament, pel teu aparell reproductor i la teva futura vida reproductora, i també psicològicament.
júlia: Oh..,
carme: Sé que sembla molt dur, però hem anat veient que tancar el cicle amb el part ajuda les dones, les parelles, a integrar millor el que els ha passat.
júlia: Però… el veurem? Veuré el… nen… mort?
carme: Hi ha pares que decideixen veure’l… I n’hi ha que no. Podeu escollir-ho. El que sí que puc dir-te és que, en tots els meus anys d’experiència, m’he trobat amb mares i pares que s’han penedit de no haver-lo vist, però no al revés. Ningú m’ha dit que s’hagi penedit d’haver-lo conegut i haver-se’n acomiadat.
júlia: No em trobo bé.
ricard: Noi!
carme: Tranquil·la, ara a poc a poc. Aneu-ne parlant, no és una elecció que hagueu de prendre avui.
Al teatre, el director no té llum. En pau enfoca la
júlia.
ricard: Pau!!? No tinc llum! Tot bé, noi?