Diputació de Barcelona, 2019. 190 páginas.

Incluye los siguientes cuentos:

Clarianes ~ Maria Barbal
Rates de biblioteca ~ Sebastià Bennasar
Testament ~ Xavier Bosch
Tres negres ~ David Cirici
Dos amants com nosaltres ~ Najat El Hachmi
El tresor de Mingana ~ Martí Gironell
L’ombra del coronel Durana ~ Pau Joan Hernández
El conte de la biblioteca ~ Francesc Miralles
El llibre fosc ~ Núria Pradas
Qui és qui ~ Llúcia Ramis
L’home que va cremar l’última biblioteca ~ Albert Sánchez Piñol
L’incendi del somni de Bukowski ~ Care Santos
Biblioteca oral ~ Màrius Serra
Sota els mateixos cels ~ Sílvia Soler
Blanc ~ Coia Valls

Cada año la diputación de Barcelona saca un libro que se reparte gratuitamente en las bibliotecas. Hasta ahora eran cuentos de autores más o menos conocidos relacionados con el mundo del libro. En esta ocasión han querido que se escribieran una serie de cuentos centrados en las bibliotecas que, como dice el título, son islas de tesoros.

El resultado es horroroso. Muy bueno Dos amants com nosaltres, el que más me ha gustado y buenos L’incendi del somni de Bukowski y Biblioteca oral, aunque en este último el tema bibliotecario es un poco transversal, pero por lo menos se puede leer. El resto oscilan entre lo que se deja leer, lo inane y lo directamente malo.

Tomemos por ejemplo esta frase del cuento de Sánchez Piñol:

Al segle xxi tot estava en mans del capital. Tot es comprava i venia amb diners. Tot! Amb diners! Quina bogeria, oi? Però així funcionaven les coses.

Cada vez que en un cuento ambientado en el futuro se comenta algún hecho de nuestro presente y todos se escandalizan y se llevan las manos a la cabeza me dan ganas de pegar una bofetada al autor. Pues con estos mimbres de obviedades y sucesos sin gracia es con lo que están construídos la mayoría de los relatos.

No me ha gustado.

Sí, no hi havia a la biblioteca dos amants com nosaltres i sense parar ens venia el poema i ens recordàvem que no havíem pogut rodolar mai per terra. No ens corresponia aquella referència literària. A casa de l’un s’hi escoltava Camela i Camarón, a casa de l’altre Cheikha Rimitti o Rachid Nadori, però la professora que ens havia ensenyat a posar preservatius ens havia fet llegir aquell poema d’un senyor valencià que no coneixíem de res per parlar nos del sexe, del desig, de l’amor. Era agosarada, la profe, trobava que es podia ensenyar literatura a persones com nosaltres, que no podíem estendre la roba als balcons, que menjàvem sempre galetes maria, formatgets i pasta amb un segell de la Creu Roja i la Unió Europea. No s’ho pensava pas, com pensaven tants altres que venien a treballar al nostre barri, que no valia la pena esforçar-se gaire a ensenyar cultura als qui hi havíem nascut, més enllà del pont, entre vies de tren, fora muralla. No, la nostra profe ens volia ensenyar coses que existien més enllà de les parets gelades dels pisos foscos on vivíem i no sabia que així ens obria, no pas finestres, sinó comportes a una dignitat que ens havia estat negada sempre. Ara potser la culpem una mica d’ha-ver-nos mostrat el camí incert de la llibertat però llavors només sabíem que nosaltres érem amants com els del poema. Hi teníem tot el dret.