108 páginas.

27 relatos que juegan en el margen entre la realidad y el ensueño, por el territorio del realismo mágico, generalmente llenos de ternura, de personajes que no terminan de encajar donde están y que buscan algo, no saben qué, que muchas veces acaban encontrando.

Un aroma que viaja por las calles de la ciudad, una mujer que busca una isla, personas cuya vida está dirigida por el azar o por la serendipia, picnics en los que aparecen personajes inesperados, sirenas que encuentran el amor con pastores o gigolós que tienen citas peculiares.

Una antología de relatos que deja un buen sabor de boca.

Bueno.

El soldat
Van quedar a 1 altra banda del riu. El Dniéper, riu cabalós, amplíssim. Aïllats. D una banda, el riu; de l’altra, l’exèrcit ucraïnès que avança furiós, a l’alçada de la ciutat de Kherson, al sud del país. Acorralats. El ministre de Defensa repassa els mapes i la situació sobre el terreny. Només queda un pont practicable per abastir amb munició i aliments els milers de soldats russos. Insostenible. Marxaran d’allà. Acabarà el malson. Repleguem forces. Comença la retirada.
No sap encara com ha pogut passar. Moment de confusió. Ell, atrapat sota el pont, entre branques caigudes i el cos mig cobert per l’aigua. Ordres concloents, ràpid, pas lleuger, no us entretingueu, vinga, vinga. Es queda quiet, paralitzat. No sap tampoc quant de temps ha passat així, sense moure’s. Els ha sentit marxar. Les veus, cada cop més llunyanes. Ja és fosc quan, amb fred i el cos baldat, comença a caminar en direcció contrària. Ara em maten, pensa .Ara ho fan. Però no. Camina i camina, fins que, hores més tard, distingeix, de lluny, els llums d’un poble.
Fins l’endemà. Ella el descobreix amagat en un racó del corral, darrere de la casa. Tan jove! I amb aquells ulls tan espantats, ulls de cérvol aterrit. No en sap el motiu, ni com ha passat. Li ha obert la porta. Dorm, menja, renta’t,
abriga’t amb aquesta roba, era del meu marit. Amb gestos i poques paraules.
Passen les setmanes. El soroll de la guerra arriba a vegades de lluny, a vegades de més a prop. Mengen de l’hort i els ous de les gallines. Un cop a la setmana ella va al poble, al mercat. S’acostumen al cos de l’altre, a l’escalfor de l’altre, es fan companyia. Quan el soroll dels tancs es fa massa fort es tapen amb la manta, també el cap, i allà sota, junts i gairebé sense respirar, esperen que passi.
Deixar passar. Deixar passar la tempesta, la guerra, deixar passar l’hivern. El món, reduït a aquelles parets, a aquella cuina i a aquell hort, aquieta l’ànima. Viure sempre així, es diu ella, sense escarafalls, sense brogit, discretament. Deixar passar els dies.
Als vespres ell li canta, en la seva llengua estranya, balades nostàlgiques en veu baixa. Les nits estrellades, la lluna mira, serena, per la finestra.