Varias. Extraordinàries.

junio 25, 2024

Varias, Extraordinàries
Males herbes, 2020. 306 páginas.

Incluye los siguientes relatos:

La carn vol carn d’Aina R. S.
El conte d’Eva Espinosa
Perduda de Laura Tomás Mora
Soc la llevadora de Roser Cabré-Verdiell
A dins d’Anna Martínez
Una de la marea de Maria Arazo
Solastalgia de Gemma Martí O’Toole
Si a flor d’aigua surt un peix d’Esperança Carrió
NEAT d’Inés MacPherson
Elplor del fènix d’Àngels Blasco Ros
En perill d’extinció de Cristina Xifra
Comando butxaca d’Elena Bartomeu Magaña
Memento mori de Gemma Nafria
L’univers als seus ulls d’Elena Polanco
Secrets de Muntsa Mimó

Que no puedo evaluar al montón porque hay variedad temática y de calidad notable, y no solo porque yo sea un morro fino -que también- sino porque hay algunos relatos verdaderamente magníficos y algunos que me han parecido flojísimos desde cuualquier punto de vista. En conjunto creo que merece la pena leerse y si ven algún texto que en las dos primeras páginas les huele a chamusquina se lo saltan y ya.

Mi preferido es Soc la llevadora, impecablemente escrito, una construcción de mundo creíble pese a las pocas páginas y que cuenta una historia con cara y ojos, que conmueve. Comando butxaca también me ha dejado muy buena impresión, también nos dibuja mucho con pocas pistas. La carn vol carn, Una de la marea, o Memento mori son, del resto, los que más me han gustado. Evitaré decir los que menos.

Una buena iniciativa y bastantes autoras a la que seguir la pista.

Bueno.

Penses que ningú s’ensorra en un present fet de gespa artificial. Camines cap allà i quan la trepitges, respires. Al bar que serveix combinats amb pa-ra-sols de paper, demanes glaçons que rosegues amb els queixals per aigualir el gust de sorra i carn. El dia comença a baixar i no saps quantes hores fa que deambules. Sents que no pots controlar el temps. Preguntes al cambrer, un vint-i-vuit oliós al tors nu, quant falta i respon que set hores. Ets a l’equador, diu i et somriu. Té raó: ja has gastat la meitat d’hores que tenies quan has arribat aquest matí. Tu també, dius i li somrius. La teva presència és una premonició per a ell, per a tot el personal de l’hotel. Ja han gastat la meitat de la seva vida, penses i pensar això et fa estar bé.
Una altra cosa que et fa estar bé: l’olor de clor, que et crida. Dins l’aigua, res no pesa. La piscina és plena, hora punta al desert. Homes i dones, com criatures, s’empenyen i s’esquitxen, juguen a ofegar-se. Els falta poc per follar o per morir o per totes dues coses. Et treus la roba. Quant triga la digestió de quatre patates fregides? Què passaria si morissis ara? No vas morir fa vint-i-vuit anys. Vas anar a La Sortida. Vas declarar que et volies suïcidar i vas esperar el teu torn. Et tires i nedes àgil, el cap sota l’aigua, sense respirar. No et vas ofegar aquell dia. No era por, era necessitat. No teva, sinó dels teus companys suïcides que, malgrat el convenciment aparent, quan s’acostava el moment, s’encongien. Ploraven, negaven, deien que no ho tenien clar. Tu seies al seu costat, els donaves la mà, hi parlaves i els ajudaves a respirar. Fins que eren prou valents per deixar de fer-ho. Aquella tarda vas ajudar
a morir sis companys. Quan et va tocar vas dir que no. No dubtaves, et reinventaves. Segueixes reprimint Taire, creuant la piscina, el clor farcint narius i boca. Et recordaves dient a la mare: Vull ser llevadora. Ajudar a parir. I ara el que feies era ajudar a perir. I és que si havies fet de llevadora tota la vida, podies seguir-ho fent. Llevadora ve de llevar que vol dir aixecar i també eliminar. Llevar la vida. Despertar-la, apagar-la. Aquest record t’acaba de revifar. Surts a respirar.
Et costará ofegar-te, diu una veu que ja has sentit abans. L’home que fa baixada et mira des d’una cadira inclinable, vestit de cap a peus, abandonat a la calor. No dius que fa hores que el busques. No dius que els records gairebé t’ensorren però que t’han fet més forta. Surts de l’aigua ben vertical i t’hi acostes, regalimes tota nua damunt seu. Ell et repassa amb ulls plens de sol i d’alcohol. Tens uns bons pulmons, diu mirant-te els pits, calculo que necessitaràs cent quaranta segons. Cent-quaranta segons tenen un catorze, diu i riu. Tinc el teu cotilló, dius i no rius. Ell et mira amb els ulls prims i, per primer cop, calla. Tinc el teu cotilló i et puc ajudar, sé què et passa. No entens res, diu i s’aixeca arronsat i se’n comença a anar. Et vesteixes, la pell xopa enganxada a la roba, i el segueixes. Eh, tu. Crides i t’ignora. Eh, tu, que sàpigues que ho entenc tot. Es així: entens tot el que li passa. Vas treballar catorze anys de llevadora.

No hay comentarios

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.