Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1922, 1981. 152 páginas.

Creo que este libro me lo encontré en la calle, porque no recuerdo haberlo comprado. Tampoco imaginaba bien el contenido, porque de lo contrario lo hubiera leído mucho antes.

Las Rondalles vienen a ser lo mismo que los cuentos populares. En alguna ocasión son versiones de cuentos que también existen en otras tradiciones, pero muchas veces son muy característicos de una comarca o un pueblo, dedicándose a glosar alguna característica de los naturales de allí.

Como toda recopilación de la tradición oral popular tiene verdaderas joyas. Se nota que no hay la mano de un autor por no haber la coherencia típica que imprime un estilo, pero sus altibajos tienen una frescura y una picardía (de tonos blancos) que las hacen muy especiales.

Muy recomendables, aunque ignoro si hay traducción al castellano.

Cuentos incluídos:

La criada Malbusques
El brotet de picardia
El jove que va perdre la memòria
El camí de la fortuna
En Peret i el rei golafre
Llegenda de Santa Virgínia
L’etcètera
El conillet
Els quatre germans que se surten de tot
En Maimís
La major dona de Miralcamp
Els set germans abandonats
El pou del Calceter
El ferreret de Vallverd
Els pescadors ambiciosos
La Ventafocs
El frare
La madrastra vanitosa
Les someres del Mas d’En Trilla
El tresor de la muntanya blava
Les perdius del rector de Vallfogona….
El lletsó del campanar d’Andratx i un plet contra el sol.
El secret de l’Ametller
El comte d’Oliver

Extracto:
La majordona de Miralcamp
Una vegada era la majordona de Miralcamp, que tenia molt poca memòria. Va arribar la festa major, havien de tenir molts convidats i decidiren amb el senyor rector matar un cabrit, per a tenir així entrant de suc i rostit. Però, la bona dona, acabat de dir acabat d’oferir: no es va recordar sinó que s’havia de matar el cabrit. El senyor rector, quan tocaren a l’església, se n’hi anà, i a la majordona, que tingué cura de preparar l’olla i els tràfecs que hi ha en una casa el dia de festa major, tant li havia fugit de la memòria la manera com havia de guisar el cabrit que, per més que va rumiar, va donar-se per perduda; no hi va haver manera de recordar-se’n.
El matí anava passant, ja havien fet la processó, ja devien haver començat la missa, ja van tocar a sermó, quan de sobte va dir:
—Ja veuràs: me n’aniré a l’església, em posaré el cabrit a la falda, i quan el senyor rector em veurà, em dirà, cantant, de quina manera he de guisar-lo.
I així ho va fer: se’n va a l’església, es posà al lloc on sempre solia posar-se, ben representada en un banquet adossat a una pilastra que donava davant de l’altar major, i amb el cabrit a la falda. En ser a l’«Orate, fratres», el senyor rector
va veure la majordona amb el cabrit a la falda i, donant-se per entès, en ser al prefaci va intercalar-hi aquestes paraules:
Dona nostra, dona nostra,
vós que del cabrit feu mostra:
mig rostit i mig bullit,
cap i peus a la cassola,
per Christum Dominum nostrum.
Per quem majestatem… Va continuar el prefaci, va continuar la missa, tapà el cabrit amb el davantal i va marxar més que de pressa a guisar-lo de la manera que el senyor rector acabava de dir-li i ningú més no va entendre.
(Contada per mossèn Josep Capdevila i Martí, pvre., de Bellpuig.)