Proa, 2007. 222 páginas. Un hombre de cuarenta años se construye y deconstruye a través de una serie de textos que va encontrando. En su momento recibió muchos premios y todo el mundo lo ponía por las nubes; me costó encontrarlo en la biblioteca. Una vez leído, confieso que no entendí el por qué de tanto jaleo. No es un libro malo pero no me pareció para tanto. Otros que sí lo vieron genial: L’home manuscrit, L’home manuscrit y L’home manuscrit. Se deja leer. El primer disc de música culta que em comprí fou Les quatre estacions, de Vivaldi. Sabia que era una obra canònica, elogiada pel món de la cultura on jo volia ingressar, i m’havia proposat que m’agradarà. M’empassí el disc cinc voltes seguides, tancat a la meua habitació, amb volum fort, com en una audició en directe. De la cambra vaig eixir esgotat, atordit, marejat. L’important, però, era saber si l’experiment m’havia fet melòman o enemic de la música. Avui, vint-i-tants anys després, escolte música cada dia, em lubrifique l’engranatge cerebral i fruïsc de profundes i de subtils emocions arrepapat en una butaca, en penombra, atent als dibuixos del so. Escolte poc Vivaldi, no és un dels…