Angle editorial, 2009. 272 páginas.

Recopilación de historias de fantasmas, aparecidos, leyendas urbanas y sucesos misteriosos en las calles de Barcelona. Todos muyu interesantes y documentados cuando se puede e incluye mapa para que situemos cada suceso en su sitio.

No he encontrado reseñas, pero en su propia bitácora hay más casos: Fantasmes de Barcelona.

Recomendable.

La missa del difunt (4)
Es diu que a principis del segle xvn s’apareixia, rere l’altar d’aquesta església, la figura espectral de l’anomenat Mossèn del Pi.
Al principi es tractava tan sols d’una ombra translúcida, com un reflex en un vidre, que de mica en mica va anar adquirint consistència. Els trets envellits es dibuixaven, les mans transparents es cobrien de carn, l’ombra vaporosa que l’envoltava com una mortalla es convertia en sotana… Aleshores totes les remors del temple emmudien. Només se sentia el frec lleu i fantasmal dels seus vestits. I la veu. La veu greu, profunda, cavernosa, com un lament que sorgís de les entranyes de l’infern: —Qui m’ajudarà?
Tres cops repetia la pregunta, abans de fondre’s altre cop com una boira, en un suau remolí que s’escolava per entre les juntes de les làpides mortuòries que cobreixen el terra del temple, absorbit per una misteriosa força.
Tres cops ho preguntava, i mai ningú no contestava al seu singular i llastimós gemec. Perquè ja ningú no gosava d’anar a missa de dotze, els dissabtes, a la parròquia del Pi. Es deia que la presència sobrenatural del Mossèn era deguda al fet d’haver celebrat, en una ocasió, una Missa Major sense comptar amb un escolà. Aquella mateixa nit el desgraciat va fer el darrer badall, i a l’hora de passar comptes els qui fan els números devien pensar que el pecat era prou greu, i des del dissabte següent, al punt de la mitjanit, just després que les campanes de la torre cridessin els fidels a missa, s’apareixia l’espectre del Mossèn al peu de l’altar, demanant, amb veu planyívola, ajut per celebrar la fallida Missa Major com Déu mana, és a dir: amb la presència d’un escolà. I així hauria seguit pels segles dels segles, si no hagués passar que un dissabte, a l’hora fatídica, algú es va esquitllar a l’interior de l’església, sospitosament furtiu i silenciós.
A tot Catalunya li coneixien el perfil, a aquelLhome furtiu. El perfil i el nom: era en Pere Rocaguinarda, bandoler i cap de qua-
drilla… Perot lo Lladre, de mal nom… Corria l’any 1610, i aquella testa tenia un preu, perquè des de feia deu anys era seguit de prop per la justícia, a causa dels seus robatoris i actes de bandidatge.
En Perot havia entrat aquella nit al Pi perquè havia sentit a dir que l’església posseïa calzes i custòdies d’or i argent, i relíquies de preu incalculable, entre les quals destacava la Santa Espina, molt venerada pels catalans, conservada en un reliquiari d’un valor quasi tan gran com el seu contingut. Hi havia, però, una cosa de la qual en Perot no s’havia informat gens: les misterioses aparicions que tenien lloc en aquell indret, en aquell dia de la setmana i a aquella hora. Per això va tenir un sobresalt quan va sentir la veu profunda i melangiosa, sorgida del no res, preguntant com sempre:
-Qui m’ajudarà?
Forçant la vista en l’obscuritat, el bandoler va descobrir, espantat, la translúcida boirina que al peu de l’altar esdevenia lentament una forma sòlida.
-Qui m’ajudarà?
La figura fantasmal es va girar cap a la nau i en Perot va descobrir que es tractava d’un capellà.
-Qui m’ajudarà? —va repetir aquest per tercer cop, com un gemec.
I ja començava a fondre’s de nou com cada dissabte, quan la veu ferma del bandoler va aturar de sobte el procés d’evaporació:
—Jo us ajudaré.
Aquella nit, a l’església parroquial de Santa Maria del Pi, l’espectre del Mossèn i d’en Perot lo Lladre van celebrar per fi l’ajornada Missa Major.
Aquella nit, les relíquies i el tresor del temple es van lliurar de ser robats.
I aquella nit el bandoler va decidir abandonar per fi la mala vida.
L’any següent, 1611, en Perot lo Lladre, descrit per Cervantes al seu Quijote, i motejat pel Rector de Vallfogona com «lo més famós
pillard del cristianisme», va aconseguir l’indult per intervenció del bisbe de Tortosa i s’embarcà amb la seva quadrilla com a capità dels Terços de Nàpols, on se sap que el virrei el va nomenar cap de campanya.
Els barcelonins, admirats per tot el que va fer, li van dedicar un carrer prop d’on havien succeït els fets extraordinaris.
El Mossèn del Pi mai va tenir un carrer dedicat, però la seva ànima va poder descansar en pau per sempre més.
I els veïns del barri van poder tornar a assistir a missa de dotze, els dissabtes, a la parròquia.
L’infern sota l’aigua (7)
No es tracta d’un infern especial sinó, simplement, de la part de l’infern «de sempre» que queda sota les aigües marines, i que és on van a parar les ànimes dels pescadors i els mariners condemnats que hagin mort a la mar.
Es creu que durant el matí de Tots Sants l’aigua desprèn una fosforescència especial, com si la superfície centellegés, i que són les flames de la part submarina de l’infern, les causants d’aquest efecte visual.
En arribar el migdia, les calderes d’en Pere Boter s’apaguen fins a l’endemà a la mateixa hora, i totes les ànimes condemnades gaudeixen d’un repòs momentani. Durant aquest període de temps, les portes de l’infern queden mig abandonades, és a dir, no se les vigila amb el rigor de costum. Les ànimes dels pecadors, coneixedores de la circumstància, aprofiten aquests instants per escapar-se. Si aconsegueixen fer-ho per la via terrestre, poden reintegrar-se al món dels vius; però si van a parar a les portes marines de l’avern, es troben transformades en peixos, concretament en rajades, i es veuen obligades a vagar pels abismes per tota l’eternitat. És per això que, antigament, aquesta espècie no era considerada ni tan sols un peix, i la gent li mostrava gran respecte. Ningú amb senderi s’hagués menjat una rajada, i sovint era tornada al mar quan algú la pescava accidentalment; creences gens excèntriques si es té en compte l’especialíssim aspecte de l’animalet.
Finalment, al capvespre del dia de Tots Sants, les ànimes dels condemnats fan una processó que, tètrica i silenciosa, desfila pel fosc horitzó. A l’època dels nostres avis molta gent refusava anar a contemplar-la perquè ho consideraven de mal averany; però d’altres, en canvi, s’apressaven a prendre posicions en aquestes platges del Bogatell, amb la intenció de buscar en la fantasmal comitiva parents i coneguts. Solien argumentar que qui no tem la mar, menys encara ha de témer els morts, ni tan sols els qui es cremen a l’infern.