Alrevés, 2017. 174 páginas.

Una pareja que pasa apuros económicos se lanza a un plan arriesgado: secuestrar a su sobrino y pedir rescate a su padre, que se quedó con la empresa familiar y puede pagarlo. Pero lo que parece un plan perfecto se complicará al ponerlo en práctica.

Narrado por los diferentes participantes del drama (los dos hermanos y sus respectivas parejas) en primera persona se aleja del formato de la novela negra habitual de crimen-resolución para enfocarse en una visión más psicológica del drama. El secuestro es una excusa para dibujar las miserias que arrastran los protagonistas.

Recomendable.

Per alguna raó indesxifrable, la mare sentia passió pel country, molt abans que estigués de moda fer l’ase a les festes locals ballant quatre passes mal donades amb botes camperes i barrets de cowboy.
Al capvespre, fent manetes al seient del darrere del seu cotxe nou, el Rai no parava d’explicar-me que viuria a prop del Camp Nou, de la facultat on aniria… Abans de pujar a l’autobús en direcció a la ciutat, ja no hi era, i molt aviat jo tan sols seria un record entranyable.
Vaig fer cas a la mare, que d’aquestes coses en sap un munt. Al capdavall, va fer sort amb un dels homes més rics dels voltants, el meu pare, que a més va morir força jove i la va deixar amb una herència abundant i un cos en plenitud per gaudir de la vida a cor què vols. Des que va enviudar, la mare havia sortit amb uns quants senyors d’alt nivell econòmic, però no s’havia compromès seriosament amb cap d’ells.
Jo estava bojament enamorada del Rai. En qualsevol cas, no pretenia fer com la mare, «caçar» un nen ric per viure a costa seva, d’això res, però si la qüestió era recórrer al vell truc de tota la vida, ho faria.
I ho vaig fer.
No diré que n’estigui orgullosa, ni tampoc penedida.
Els plans del Rai van patir canvis dràstics. Es va matricular a una facultat al cantó de casa i en acabar la car-
rera es va fer càrrec de l’empresa familiar d’embotits. Jo també em vaig sacrificar, que consti. Vaig haver de posposar els estudis un any i no va ser gens senzill compaginar la universitat amb la criança d’un nadó, però ens en vam sortir.
Els recordo com uns anys complicats i alhora bonics, aquells, i ens van unir encara més.
Fins ara tot anava bé.
O jo m’ho pensava.
Un dilluns, però, ara fa tres setmanes, vaig tombar una cantonada per agafar l’Eix Transversal. Per la finestra del cotxe vaig veure el Rai que somreia per alguna cosa que li deia la puteta de ca l’Estrada. Deu tenir uns vint anys acabats de fer. De sobte, em vaig sentir envellida i lletja. Jo, que soc l’enveja de totes les amigues. Al vespre, davant del mirall del dormitori, em vaig examinar amb ulls objectius: un rostre bonic en què les arrugues encara no tenien cabuda, una cabellera negra lluent i suau i un cos ben proporcionat, en molt bona forma. Diagnòstic: estava prou bé. Què caram, estava molt bé! S’havia cansat de mi, el Rai? Volia noves experiències? Carn més jove? Un clau clandestí de tant en tant? I si ja no m’estimava? Aquesta possibilitat em va fuetejar amb violència. No hi havia pensat mai. Donava per fet que ens estimaríem sempre.