Quaderns crema, 2018. 154 páginas.

Incluye los siguientes cuentos:

Eclipsi
Esborrany de ponència per un hipotètic congrés de separats
Nadala maternofilial
La paternitat
Sobre la utilitat dels novel·listes
No sóc ningú per donar-te consells
Sisplau
La fenomenologia de l’esperit
Bielorússia
El conte sobre l’n-s que no em van encarregar mai
Nadala paternofilial Poètica
Bonus track

En esta ocasión muchos de los relatos son abiertamente autobiográficos. Yo soy tan ignorante que acabo de enterarme por uno de ellos que el autor es hijo de Teresa Pàmies. En No sóc ningú per donar-te consells habla de las relaciones con sus padres y se da razón del por qué del título del libro. También es el cuento que más me ha gustado.

No sé si es por la edad, por hablar de la muerte de sus padres, porque estaba en un estado de ánimo crepuscular, pero es de los libros más tristes de Pàmies que he leído. Apenas hay algún destello de esa fina ironía que utiliza en sus cuentos más divertidos. Un paseo bajo la lluvia con cuidado de no resbalar, porque la muerte espera tras la esquina.

Recomendable.

I que, si insisteixes en aquest exercici—amb una perseverança que sovint és més vici que virtut—, acabaràs domesticant-ne els mecanismes, sempre amb la recança de no aconseguir-ho del tot i amb la necessitat de mantenir la curiositat com a brúixola. És una curiositat que, en comptes d’acostar-me a la vida real, me n’allunya a canvi de permetre’m manipular els codis de la ficció, més indulgents que els de la realitat. Tot això ho constato ara, mentre escric, sabent que tard o d’hora ho hauré de relacionar amb una cosa que em va passar fa mesos i amb una altra que m’està a punt de passar. La primera, quan la meva filla em va explicar la seva primera gran decepció amorosa i vaig sentir-me a mi mateix dient-li: «Tot això que ara et sembla tan dolorós i difícil de superar, algun dia et servirà». Jo l’escoltava amb tota l’atenció, com faig sempre—i més d’ençà que no vivim junts—, conscient que de debò m’havia sabut greu el que m’explicava. Però el comentari era tan idèntic als que m’escandalitzaven quan me’ls feia la
mare que me’n vaig avergonyir a l’instant. La segona circumstància té a veure amb el timbre de la porta, que sonarà d’aquí a quatre, tres, dos, un segon. En el món de la ficció, que truquin a la porta el dia de Nadal acostuma a ser sinònim de desgràcia o de gir argumental. Però com que tinc la potestat de saber que no serà ni una cosa ni l’altra, interrompo el que estic escrivint per obrir la porta amb una barreja d’expectativa i de temença. De seguida reconec la dona que s’ocupa de la veïna del pis de dalt. Amb urgència, m’explica que la senyora Encarna ha relliscat i ha caigut, que és incapaç d’aixecar-la sola i em pregunta si, per favor, podria ajudar-la. Dit i fet. Pugem les escales i, entre tots dos, la incorporem. La fem seure a la cadira de rodes mentre la dona que ha trucat a la porta—per timidesa no he gosat preguntar-li com es diu—m’explica que se li ha esmunyit i ha relliscat a causa del parquet massa encerat. Com sempre que entro a la casa d’un altre, ho observo tot amb avidesa: la molsa del pessebre, les fotografies emmarcades, el quadre d’un vaixell enmig d’una tempesta, a punt de naufragar.