Quaderns crema, 1990. 142 páginas.

Al fin, felicidad

Tal como dije, voy a seguir leyendo en orden las obras de Pàmies que están en mi biblioteca mientras la calidad aguante. Y por ahora parece que lo hace.

El protagonista de este libro es una persona completamente anodina. Trabaja de lampista en una empresa que es un desastre. Juega en un equipo de fútbol, pero siempre de suplente. Apenas toma decisiones en la vida, incluso su oficio lo decidió la casualidad. Aunque a las personas que le rodean les suceden cosas (su hermano se ha ido a vivir con una prostituta) a él parece no sucederle nunca nada.

Quizá piensen que con las premisas anteriores el libro será un tostón infumable cargado de spleen. No. El lenguaje es mínino, las pasiones contenidas, los sucesos cotidianos, pero el libro emociona. El protagonista no es una persona angustiada, es alguien completamente normal, que quizá nunca ha tomado las riendas de su vida, o quizá nunca se ha visto obligado a tomarlas, pero que tiene la capacidad de hacerlo.

Me ha gustado. Mucho. Creo que rebosa ternura y esperanza. Cariño. No en directo, nada de sensiblerías, sino como un eco, una corriente subterránea que está por debajo de toda la historia. Como todos los libros de Sergi Pàmies sean así me esperan ratos de muy buena lectura.

Escuchando: Menos ropa. Las niñas.

Extracto:[-]
El Juàrez m’ha jurat que tornarà directament a casa. No me l’he cregut però ja s’ho farà. Ens hem separat al passeig del Riu, després de dos intents d’abraçada que hem posposat per més endavant. Segons unes campanades inoportunes, són les set del matí. He llançat el barret mexicà a les aigües del riu i me l’he mirat fins que s’ha perdut més enllà del pont de la catedral. Si algú el pesca, vejam què s’imagina. Com que no aconseguia caminar amb singlot, m’he assegut en un banc. De tant en tant, una arcada traïdora em rebenta la gola, però no pateixo perquè ja ho he tret tot, fins i tot els cafès que m’he pres per veure si em passava la borratxera. Lentament, recupero la vista i l’oïda, els sentits que he perdut fa més estona. En alguna etapa de la nit, també he perdut el violí. Sé que això és greu perquè una vegada vaig llegir que un músic no ha de perdre mai el seu instrument. Deu ser que no sóc músic, penso mentre m’imagino el pànic que sentiria si perdés la caixa d’eines. Vull dir la meva, no la que tinc al taller. Si no respiro durant un minut, potser em passarà. M’ofego. M’estiro damunt del banc i em descordo la camisa. El blau del cel sembla una pissarra gegant on hagués d’escriure-hi alguna cosa. Què he fet aquesta nit, per exemple. Ha passat un núvol, ens hem mirat durant una estona i després ha continuat el seu camí.

Em recolzo a la barana del riu. Sota el pont, un home ronca embolicat amb papers de diari. Si els pobres dormen sota els ponts, em pregunto si els peixos indigents no dormen també sota l’ombra dels ponts. Com sempre que són indispensables, no hi ha cap taxi. Continuo caminant. A aquest ritme, només podré dormir un parell d’hores si vull ser puntual a l’entrenament. Enfilo el carrer del general Tristano. Al costat de l’estàtua, m’aturo per recollir una octavilla. El text convoca a la vaga general per protestar contra un munt d’injustícies, com ara la durada excessiva de la jornada laboral. Evidentment, m’hi adhereixo. Després, transformo el full en un avió de paper, li bufo la punta i el llanço cap amunt. La proclama, però, cau en picat i es precipita contra l’esquena d’un vianant. Quan es gira, veig que és el meu pare. M’amago darrera de l’estàtua, sota el cavall del general. Mentrestant, el meu pare mira al seu voltant, vejam d’on ha sortit l’avió. Aturat a la vorera, des-doblega l’octavilla i la llegeix amb una expressió que, malgrat la distància, endevino escèptica. La desa a la butxaca mentre travessa l’avinguda. Camina a poc a poc, amb l’esquena lleugerament corbada, com una canya de pescar. No vol portar bastó i, quan algú insinua que n’hauria de dur, s’aixeca i passeja decidit, orgullós de demostrar que es conserva molt millor que molta gent de la seva edat. Li agrada matinar, i comprar el diari en un quiosc diferent cada vegada. Diu que és una manera de distreure’s. Coneix tots els quiosquers de la ciutat, alguns des d’abans de la guerra. No sé què faria sense premsa. Llegeix el diari metòdicament, sense deixar de banda cap notícia, tant se val de què tracti. No en retalla mai cap perquè diu que l’endemà en sortiran de millors. Fins i tot segueix el torn de les farmàcies, l’hora de sortida del sol o el santoral. I l’apassionen les cartes al director. Des de sempre, ha provat de contagiar-nos el seu entusiasme per la lletra impresa, pel periodisme en general. Potser per això li han sortit una filla programadora d’informàtica, un fill venedor de parcel•les i jo, que sóc lampista. No vull que em vegi en aquest estat. Suposo que em fa vergonya. No me n’hauria de fer, però li vull estalviar l’espectacle d’un fill supervivent de la batalla del Tequila. Menteixo. Em vull estalviar el tràngol de trobar-me’l de cara i haver-li d’explicar que ahir a la nit etcètera. Potser ho entendria per allò que tots hem sigut joves, però prefereixo no arriscar-me. Quan el perdo de vista, penso que no s’hauria de morir mai. I que l’estimo, què collons.