Quaderns crema, 2013. 182 páginas.

Tropiezo en la biblioteca con este libro que contiene los siguientes cuentos:

Primera cançó
Dos cotxes mal aparcats
La vida inimitable
La clau del son
Incineració
La llibreta
Autobiogràfic
El temps
Segona cançó
El col·loqui
Humor
Dos radiofonistes
Tercera cançó
Nova york, 1994 (notes per un conte)
Bufanda
Tothom ho fa
La llegenda del temps
Quarta cançó
Els millors contes del segle xx
El nínxol
Agraïments
Tornar a casa a peu
La tortuga
Última cançó
Breu història de l’art
La posteritat

Como puede verse por la cantidad se tratan de relatos breves, en ocasiones de un par de páginas. Como indica el título los temas generales son el amor (bajo la lluvia, o sea, desamor). Rupturas, desencuentros, tristeza. También algunas reflexiones del escritor -Agraïments, Nova york, 1994 (notes per un conte)-.

Normalmente en los libros de Pàmies suelo encontrar cuentos que me gustan mucho y otros que no me gustan nada. En las distancias cortas parece que ha hecho una media; no he encontrado cuentos excelentes, pero tampoco ninguno malo. El que más me ha gustado está al final.

Ojo con leerlo en momentos bajos. Otras reseñas: Sergi Pàmies, Cançons d’amor i de pluja y Cançons d’amor i de pluja / Sergi Pàmies .

Calificación: Bueno++.

Extracto:
TERCERA CANÇÓ

Remenant els llibres de la prestatgeria he trobat el compte del restaurant on vam dinar el dia que em vas deixar. No és la mena de papers que m’agradi conservar i per això m’ha sorprès descobrir-lo esbarriat entre les pàgines de la biografia de Louis de Funès. He recordat que vas insistir molt a pagar, probablement perquè havies preparat l’escena i devies creure que hauria estat indigne que, a més a més, t’hagués de convidar jo. Que m’endugués el compte també m’ha sorprès. Vol dir que, tot i la duresa del moment, em va semblar important conservar-lo, potser com la prova documental d’una decepció—la tria d’un restaurant com a territori neutral em va doldre gairebé tant com el veredicte que, de-fugint-me la mirada, vas pronunciar—. M’ha fet somriure veure què vam menjar. Encara
que el document no especifica què va demanar cadascú, és fàcil deduir-ho. De primer, no hi ha dubte. Et van facturar dues amanides de tomàquet, formatge i orenga. De segon, uns raviolis de llagostins i porros (per tu) i un filet a la planxa (per mi). Que no prenguéssim ni vi ni postres em fa sospitar que fèiem dieta (si fos possible tornar enrere, no faria mai més règim: és un dels factors més devastadors de destrucció de les parelles). El restaurant encara existeix. No hi he tornat perquè no m’agrada. És el típic negoci fill de l’eufòria dels Jocs Olímpics on, seguint un ritual molt propi d’aquesta ciutat, s’ajunten la hipocresia dels clients, que fan veure que s’hi menja molt bé, i la falta d’escrúpols dels propietaris, que fingeixen que saben cuinar. I també perquè, encara que han passat molts anys, no vull arriscar-me a trobar-t’hi i haver-te de saludar, preguntar-te com va tot i que tu, una mica incòmoda, m’hagis de presentar el teu marit—encaixada vigorosa, cap dieta a la vista—o, pitjor encara, els fills, pas-tats a tu, que hauríem d’haver tingut.