Quaderns crema, 2023. 140 páginas.

Incluye los siguientes relatos:

La segona persona
Dies histories
Fires i congressos
La tàctica de l’estruç
Dues espardenyes
T’estimo
Per què no toco la guitarra
Tres periodistes
Díptic bivitel·lí
La narrativa breu

Que se mueven, en su mayor parte, en el terreno de la autoficción. Un congreso al que asiste junto con Manuel Vázquez Montalbán con el que guarda una prudente distancia, su historia de amor con las guitarras con el clarinete como aspiración imposible, o la recogida de la caja de los efectos personales de su madre y su relación con los ejercicios de un taller de escritura.

No puedo decir que sea de los mejores libros de relatos de Pàmies, pero no importa. Es como cuando te juntas con un amigo de la juventud, con el que tuviste fiestas morrocotudas que ya no volverán, pero con el que te apetece también tomarte una cerveza tranquilos en una terraza una tarde de primavera soleada.

Que quieren que les diga, yo le tengo mucho cariño y siempre es un placer leer un libro suyo.

Muy bueno.

D’aquelles classes me’n va quedar l’anècdota, gairebé llegendària, de l’Exercici de la Capsa. En el relat de la mare, Reyes duia una capsa que contenia uns quants objectes que, prèviament, havia triat. L’obria durant uns segons davant de cada alumne perquè, en acabat, n’escrivissin una crònica o un text d’intenció periodística. El contingut de la capsa variava segons l’humor de la mare, però sempre hi havia un rellotge, una ploma estilogràfica, una pinta i una fotografia. La finalitat de l’exercici era potenciar la mirada de l’estudiant i esperonar-lo a descriure, amb la màxima precisió, una realitat idèntica per tots. Aquest era, segons Reyes, el repte del periodisme: tenir la capacitat, davant d’uns fets idèntics, d’esmolar la mirada i mantenir un criteri i una veu propis. Molts anys més tard, en plena pandèmia, vaig aprofitar el confinament per escoltar l’obra integral de Sinatra i constatar que, en efecte, se l’entenia més que a d’altres cantants (Cat Stevens, James Taylor…) amb els quals jo havia intentat, debades, aprendre anglès. També vaig rellegir el llibre de Reyes, atribuint-li el poder de connectar amb la mare, atrapada en un procés de tossuda decadència. Era difícil concentrar-se en el text. Sentia la interferència de la mare, intrèpida i riallera, obrint la capsa per descobrir el pretext d’una crònica. I com que hi ha coses que no cal que ningú no t’ensenyi, sabia que Reyes potser no era com me l’havia explicat ella però que, en canvi, la fantasia materna segur que transformava l’estilogràfica en l’objecte fetitxe d’un metge que havia salvat vides de soldats al front, que el rellotge no funcionava perquè a ella li convenia que el temps s’hagués aturat, i que la fotografia era del port de Veracruz, la ciutat d’on era el cantant de boleros que feia servir la pinta per enclen-xinar-se uns cabells melodramàticament oliosos.

Ara, però, sóc al despatx del director de la residència on, després d’una estada obstinada, acaba de morir-se la mare. No hi ha tristesa, només l’alleujament de saber-nos mútuament alliberats d’un sacrifici que, en comptes de donar-li sentit a la vida, ens l’ha amargat durant massa temps. El condol és un tràmit que, igual que el virus de la pandèmia, es contagia entre els empleats i els residents amb qui la mare ha compartit un llarg període de decrepitud. La paperassa ens distreu de pensar en les emocions i ens manté ocupats en una seqüència macabra: tria del taüt, vetlla, cremació, funeral i desplaçament fins al cementiri.