Arola Editors, 2006. 100 páginas.

Historia de las relaciones entre dos madres de similar edad pero diferente condición y sus respectivos hijos después de sufrir las consecuencias de un atentado en el aeropuerto. Los diálogos se instrumentalizan a través del teléfono móvil.

Siguiendo los modos clásicos el inicio y el nudo están bien planteados y desarrollados, pero el final flojea bastante.

Sara: Rosa…. Ha estat horrible, filla, però estic bé, t’ha trucat la policia, oi? (Pausa.) Sí, m’ha atès un home molt amable. (Pausa.) Que sàpigues que no m’he fet res i estic bé. (Pausa.) Què? (Pausa.) ja? (Pausa.) I què han dit, a les notícies?, perquè a nosaltres ningú no ens ha explicat res. Fins fa poc no ens han deixat anar, imagina. I tot just fa uns minuts que torna a haver-hi cobertura. (Pausa.) Ah, això han dit? (Pausa.) Quants morts? (Pausa.) Impossible. Si jo no he mirat i he corregut com una boja i en dec haver vist el triple del que dius i crec que per això he perdut el coneixement. (Pausa.) Era… era… no sé com dir-t’ho, tinc moltes ganes de plorar, filla, però no ho faré. Era… com a la televisió. Però a més a més de la vista, hi havia el tacte, i l’escalfor i sobretot les olors i amb el so molt més alt. Però jo no estava nerviosa. Mentre corria entre la gent terroritzada, només pensava en una cosa, Rosa, en tu, en quan vas néixer, en la teva carona, i sentia les teves últimes paraules «estic molt bé, au, embarca!» amb aquella veu d’amargada i pensava: no, no em dóna la gana de morir-me sense veure com surts d’aquest pou, com surts tu i també jo. I això m’asserenava perquè el que veia era… i la gent m’empenyia… i… És igual. No en vull parlar. No m’he fet res més que una ferideta sense importància a la cara i estic molt bé. T’estimo molt, filla, i sé que sóc una càrrega per tu, sobretot des que em va deixar el teu pare, però no vinguis a buscar-me. És el millor per a tu i el millor per a mi. Que ens separem una temporadeta. I amb el que ha passat ho he vist molt clar.