El Jonc, 2007. 130 páginas.
El libro se compone de un prólogo que nos cuenta un poco la biografía de Salvador Seguí, el noi del sucre, su novela corta Escola de rebel·lia, algunos discursos y una entrevista. La biografía apenas da un poco de contexto y tengo pendiente leer una novela histórica basada en su figura, pero nos aporta una de las claves por las que fue asesinado:
El seu assassinat no responia a la seva vinculado a l’escalada de violència desfermada entre patronal i govern contra el sindicalisme revolucionari i de determinats grups de sindicalistes «justiciers» o aventurers contra la violència institucional. «Seguí era un dels homes més representatius del sindicalisme […] ell va assistir i fomentar el desenvolupament de l’obrerisme, i va arribar amb la seva intervenció i entusiasme a donar-li una estructura i una força abans impensada […] Sel va eliminar no pel que representava com a força cega i irracional, sinó per la seva intel·ligéncia constructiva i ordenadora
Ponía más nerviosa a la burguesía de la época alguien dispuesto a pactar para conseguir mejoras en las condiciones de los trabajadores que los violentos que ponían bombas.
La novela corta, historia de alguien que se hace sindicalista y, como el propio autor, muere asesinado, no es que valga mucho. Como retrato de una época va bien, pero narrativamente es bastante normalita tirando a mala. Si su autor no fuera el noi del sucre no creo que nadie la hubiera publicado (en una edición, por cierto, con bastantes erratas).
Los discursos y la entrevista sirven como documentos de una época oscura que, sin embargo, consiguió la jornada de 8 horas y lo que ahora llamaríamos el empoderamiento de la clase trabajadora.
Interesante.
Nosaltres, no; de cap manera; nosaltres ens entendríem molt bé i molt aviat amb la burgesia catalana. Sabeu, repeteixo, qui serien els primers en no acceptar la independència de Catalunya? Els mercaders de la Lliga Regionalista; la mateixa burgesia catalana, que hi ha a la Lliga Regionalista, seria la que no acceptaria de cap manera la independència de Catalunya.
Per això es planteja el problema fals, més que res per la ineptitud, per la miopia mental dels polítics d’Espanya, que han donat una certa importància a un problema que realment no era res més que una elucubració mental, una aspiració política de quelcom inconfessable dels leaders de la Lliga.
Ben aviat està dit. A nosaltres no ens convé matar ningú. La nostra arma no és el punyal ni el revòlver, sinó la vaga. Armes molt diferents com veieu. Si un amo fa la vida impossible als seus obrers, aquests obrers se’n van i en paus. Per que matar-lo? Abandonar-lo és millor perquè la resta d’amos aprendran la lliçó de seguida. En cas contrari, es fa amb tots els amos allò que s’ha fet amb aquell. La vaga general és la millor arma que tenim. És a dir, és l’única arma que tenim. En el sindicalisme, l’únic heroi que hi ha és l’heroi col lectiu.
No hay comentarios