Premsa catalana, 1989. 92 páginas.

Enfermedad

Tengo una edición de las obras completas de Espriu, que aunque le falta un volumen sigue teniendo bastantes. Y he tenido que empezar por este librito que me encontré de intercambio en una edición vieja y ajada. Una colección de los siguientes relatos:

El doctor Rip
El del llit número setanta-cinc
Història vulgar
Thànatos
La llàstima
Mariàngela Pherbolària
D’un sol diagnòstic que en la meva vida he fet
Quasi-conte alemany d’Ulrika Thous

De los que me sorprendía la temática común de doctores y enfermos, hata que en la contraportada vi la frase ‘Gracias al cooperativismo sanitario’. Debe ser algún libro a tal efecto.

De los cuentos, buenos, el que más me ha gustado es el primero, el doctor Rip, que aun siendo el más extenso del libro, es breve para la cantidad de historia que allí se cuenta. Me ha recordado a Pessoa.

Calificación: Muy bueno.

Un día, un libro (31/365)

Extracto:
El poble, amb categoria de vila, de la qual privilegiada denominació els indígenes s’ufanejaven, no era faltat d’esplais. El principal, una feroç murmuració, no gaire d’amagat, de tots contra tots. Quan es trobaven, més de cent cops cada dia, es prodigaven, els uns als altres, salutacions, alabances, afalacs. Hi havia dos casinos, l’un dels menestrals i l’altre dels senyors, un ateneu amb algun diari però sense revistes, biblioteca, conferències ni cursos, alguna societat coral, comediants aficionats, unes quantes tavernes, una fonda, un parell de cafès, un incipient cinema. Dues festes majors, amb els seus lluïts programes respectius. Durant una d’elles, firaires de joguines de rebuig meravellaven la quitxalla. Rierades que baixaven de sobte, pel bell mig de l’aglomeració urbana, i s’ho enduien tot, bots avall, encara que acostumava a no haver-hi res. Escasses tragèdies a mar, subratllades amb escarafalls. Rivalitats impres-criptibles i disputes ensucrades de convents. Solemnitats i cerimònies religioses, tres processons, sense comptar les de setmana santa, amb passos i encaputxats. Corrues de captaires que devien venir de l’infern, d’una picaresca espaordidora, campions absoluts en nafres i immundícies. No parlaven foraster. Demanaven caritat de porta en porta, fonèticament «per la mort de Déu», i rebien arcaiques monedes de dos cèntims, reservades sols per a aquest ús, o llesques i crostons sobrers, d’un pa duríssim i amb florit. Besaven d’esma l’àlmoina i trucaven de seguida al cancell del costat, sense perdonar cap racó del poble, fins que se n’anaven a emmet-^inar el capvespre. Uns gitanos sinistres s’entestaven, amB assajada fúria, a fer ballar un ós arnat. Unes gita-
nes, les seves companyes, obligaven una cabrota ranca, d’esguard fix i rancuniós, a giravoltar en un repeu o fusta plana de menys d’un pam quadrat, dalt d’un trípode. De tant en tant es muntava en una cantonada un esgavellat teatret de titelles, amb en Banyeta i dues o tres eixerides figures més, totes de cartó, i els badocs reien les garrotades. També de tant en tant uns quants saltimbanquis i pallassos, rebesavis dels quatre vilatans nonagenaris, distreien el respectable públic. Luètics des del remotíssim llindar de l’adolescència o amb sífilis hereditàries, es nuaven i es cargolaven com si fossin serps. Un funàmbul, a un metre de distància de terra, recorria, vacil·lant, la maroma, amb xarxa protectora. El pobre home s’imaginava que evitava així, del tot, la trencadissa dels fèmurs de vidre. Una ruptura de coll de fèmur, que podia ser espontània però l’artista no ho sabia, era aleshores mortal, a la seva incalculable edat. Completava l’elenc, com a esquer, una noia d’un atractiu salvatge. Esquerpa, intractable, no permetia que ningú se li atansés. En una elemental defensa pròpia, perquè els reprimits luxuriosos assistents a l’acte l’haurien abraonada en tumult, a un mínim signe, i l’haurien, no violada, sinó esquarterada. Ella practicava, però, amb mònjta i a baix preu, la prostitució. I aquest, amb uns quants altres, eren els divertiments de la vila, que quasi en res no es distingia de la resta de les poblacions del país.