Paul Auster, Trilogia de Nova York.

enero 18, 2010

Edicions 62 (labutxaca), 2007. 348 páginas.
Tit. Or. The New York Trilogy. Trad. Joan Sellent.

Paul Auster, Trilogia de Nova York
Vigilancia subterránea

Pensé que nada mejor que leer este libro camino de Nueva York, pero como el viaje se torció me sirvió de pobre sustituto. Pobre, porque releyendo a Auster veo que ya no me emociona como antes. Me sigue gustando, pero menos.

Tres historias con entrada propia en la wikipedia (aunque escasa): La trilogía de Nueva York. Las tres comparten el mismo ambiente misterioso y opresivo, hablan acerca del observar y ser observados. Los protagonistas bajan en algún momento a los infiernos -y a veces se quedan allí.

Me han recordado mucho a la artista Sophie Calle (otros enlaces: El largo adiós de Sophie Calle, Sophie Calle) que en una de sus obras se hizo seguir por un detective privado y luego comparó sus informes con el diario que llevó esos días. En Leviatán Auster se inspira en esta artista para el personaje Maria Turner.

Con menos entusiasmo que cuando era más joven, pero lo sigo recomendando.


Extracto:[-]

El tren anava ple, i tant va ser començar els passatgers a omplir l’andana i caminar en direcció a ell com formar-se una turba. Quinn s’anava donant copets nerviosos amb el bloc vermell a la cuixa esquerra, es posava de puntetes i escrutava la multitud. La gent aviat es va anar aglomerant al voltant seu. Hi havia homes i dones, nens i gent gran, adolescents i criatures, gent rica i gent pobra, homes negres i dones blanques, homes blancs i dones negres, orientals i àrabs, homes vestits de marró, de gris, de blau i de verd, dones vestides de vermell, de blanc, de groc i de rosa, nens amb vambes, nens amb sabates, nens amb botes de cowboy, gent grassa i gent prima, gent alta i gent baixa, cada persona diferent de totes les altres, cada persona irreductiblement singular. Quinn observava a tothom, ancorat en el seu lloc, com si tot l’ésser se li. hagués exiliat en els ulls. Cada cop que s’acostava un home gran, ell es preparava per si era Stülman. Anaven i venien tan de pressa que no li vagava de desanimar-se, però en cada cara de persona gran li semblava descobrir-hi un pronòstic de com seria l’autèntic Stülman, i anava desplaçant ràpidament les esperances d’una cara a l’altra com si l’acumulació d’homes grans anunciés la imminent arribada de Stülman en persona. Per un breu instant, Quinn va pensar: «Ara veus què és, realment, fer de detectiu». Però, tret d’això, no pensava res. Vigüava. Allà plantat, entre la gentada que es movia, ell anava vigüant.

Quan van ser fora més o menys la meitat dels passatgers, Quinn va veure Stülman per primera vegada. La semblança amb la fotografia era inequívoca. No, no s’havia quedat calb, com Quinn s’imaginava. Tenia el cap blanc i el duia despentinat, amb flocs de cabells que se li enlairaven aquí i allà. Era un home alt i prim, sens dubte de més de seixanta anys i una mica carregat d’espatlles. En contradicció amb l’època de l’any, duia un abric marró, llarg i tronat, i caminava arrossegant una mica els peus. La fesomia semblava plàcida, amb una expressió entre pensativa i estupefacta. No es mirava el que hi havia al seu voltant ni semblava que l’interessés. Duia una sola maleta, una maleta de pell en altre temps esplèndida però ara molt atrotinada, Uigada amb una corretja. Un parell de vegades, mentre avançava per l’andana, va deixar la maleta a terra per reposar un moment. Semblava que es mogués sense esforç, una mica arrossegat per la gent, sense saber si anar al mateix pas que els altres o deixar que l’avancessin.

Quinn va recular unes quantes passes i es va situar de manera que pogués desplaçar-se ràpidament a dreta o a esquerra, segons el que passés. Al mateix temps, li convenia mantenir-se prou lluny de Stülman perquè no notés que el seguien.

Quan va arribar al llindar de l’estació, Stülman va tornar a deixar la maleta a terra i es va aturar. En aquell moment Quinn es va permetre de donar un cop d’ull a la dreta de Stülman, per inspeccionar la resta de la gent i confirmar per partida doble que no s’equivocava. El que va passar llavors no té explicació possible. Darrere mateix de Stülman, visible a penes uns centímetres per sobre la seva espatlla dreta, un altre home es va aturar, es va treure un encenedor de la butxaca i va encendre un cigarret. La seva fesomia era clavada a la de Stülman. Per un moment, Quinn va pensar que era una il·lusió, una espècie d’aura que exhalaven els corrents electromagnètics del cos de Stülman.

7 comentarios

  • Seikilos enero 18, 2010en3:00 pm

    Jejeje, pobre Pablo Austero 🙂

  • manolito marquez enero 19, 2010en2:30 am

    joer maxo, que buenos están los callos del guissona¡ los recomiendo, agggggggh me comía otrosw pero se me han acabao, mñierda¡

  • manolito marquez enero 21, 2010en3:37 am

    siempre me conecto a la misma hora, curioso, zz

  • Palimp enero 21, 2010en8:39 pm

    ¿Pobre? Si le llueven los premios 🙂

    Manolito, me parece muy bien pero no sé si viene muy a cuento 🙂
    La próxima vez invita.

  • manolito marquez enero 23, 2010en3:22 pm

    cuando quieras, hoy he ido al guissona y me los he llevado todos 😛

  • Palimp enero 25, 2010en10:29 am

    Pues no me trajiste ninguno, voy a tener que ir al que tengo cerca de casa.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.