No me ha gustado.

Ella se’l va mirar amb fredor.
—La caldera em fa coses rares des del maig —va reconèixer—. Les nits són cada vegada més fredes, i m’agradaria tenir-la arreglada abans que arribi la neu. Per qué no entres i hi dones un cop d’ull?
El Teddy va fer que sí afablement.
—Amb molt de gust, senyora. Som aquí per complaure-la.
La casa estava molt ben conservada, tot al seu lloc. Ni tan sols hi havia cap de les galindaines que acumulaven moltes de les seves clientes més grans: la col·lecció de plats penjats a les parets, les piles imponents de revistes i diaris mig florits que s’elevaven des d’un terra bombat i ronyós, llibres de tapa tova, escombraries… No, aquella caseta estava immaculada.
—Ho té tot molt endreçat —va dir el Teddy.
—Sí, senyor. I és per això que aquest desastre d’allà fora —va dir, assenyalant el lloc on hi havia hagut el seu garatge— em tortura. Sé que els veïns enraonen. I ahir va venir un promotor preguntant si pensava vendre la casa. Deixa’m dir-te una cosa: el meu marit i jo vam comprar aquesta casa fa quaranta anys. Nou mil dòlars, ens va costar. Pagats bitllo-bitllo. Llavors aquí no n’hi havia, de milionaris. Només un grapat de ranxers, algun cowboy i uns quants miners empolsegats que encara corrien per aquí.
El Teddy va baixar darrere seu un tram d’escales espaiós fins al soterrani, sec i fresc. Es va acostar a la caldera, es va agenollar i la va examinar.
—Senyora, no sé com dir-l’hi, però… aquesta caldera és molt vella. A aquestes altures, pot tenir qualsevol mena de problema.
—-Ja he mirat el filtre —va tallar-lo la dona—. Tal com em va ensenyar el meu marit. El filtre està bé. El vaig canviar fa un mes. —Amb un dit artrític va assenyalar una llibre-teta penjada de la caldera amb un cordillet, on hi havia un registre meticulós de totes les vegades que l’havien revisat, cada vegada que se li havia canviat el filtre, tot ben anotat al llarg de dècades…—.També he comprovat els fusibles.
El Teddy va treure una llanterna de butxaca i va mirar dins la caldera. Aquesta mena de feines li agradaven; li agradava el contacte directe amb els clients. Es passaven molt de temps enfilats en una teulada o donant cops de martell, plens de pols, sentint música a tot drap. A vegades semblava que la seva única relació amb els propietaris fossin les discussions sobre diners o terminis. Però això era real, tangible. Hi havia alguna cosa que s’havia espatllat i s’havia d’arreglar. I, a més, la propietària no era cap jove crac de la tecnologia, ni un representant d’esportistes engominat, ni l’executiu d’una companyia farmacèutica.
—Ja ho tinc —va dir el Teddy al final, i li va ensenyar una cinta de goma negra i endurida que s’havia trencat—. La corretja.
—Es greu, això? —va preguntar.
—Senyora, aquesta caldera té més anys que jo. Ben mirat, diria que és una bona notícia. En pot aconseguir una de nova i barata a la ferreteria.
La dona li va agafar la corretja trencada de les mans i se’l va mirar amb una mena de gest d’aprovació contingut.