Cossetània, 2017. 214 páginas.

Ante la redistribución de las parroquias el joven seminarista Marcial recibe el encargo del arzobispo de Barcelona de inventariar las obras de arte que albergan. A bordo de su sidecar se encaminará a realizar el encargo sin sospechar que en su camino se encontrará a una mujer descendiente de una larga saga de practicantes de las artes mágicas.

A medio camino entre el mundo mágico que linda con el satanismo y el retrato de una época y unos personajes de un mundo rural que todavía existe. Se aprovecha para denunciar el expolio que se realizó de ciertas obras de arte. Me ha encantado el personaje del tallista, incapaz de hablar dos palabras sin que tres sean tacos.

Recomendable.

Un cop es va haver fet neta la cabellera, es va tornar a col·locar dreta, es va emplaçar enfront d’en Marcial, va tornar a clavar la mirada en la d’ell i, amb els regalims copiosos d’aigua que degotaven cos avall, amb un altre manat de les mateixes herbes es va fregar les diferents parts del cos. Aixelles, pits, panxa, braços, cames i els racons més amagats de la seva anatomia van quedar lliures d’aquella crosta sutjosa que una estona abans la cobria completament. Després, es va girar per mostrar al jove la seva part posterior, i en Marcial, amb uns ulls que gairebé ploraven, va guaitar sense dissimulació els bessons fibrosos d’unes cames tornejades, unes cuixes musculades i fines alhora, un cul rodó i lluent, una esquena ampla però delicada on s’hi veien unes pigues que feien un cercle gairebé complet, i la cabellera xopa, que gotejava abundant aigua escumosa. Tot seguit, la noia es va tornar a voltejar i va quedar enfrontada al clergue, el qual va deixar anar un breu gemec de suplici.
Ara, en l’indret somnambulesc on es trobava, en Marcial podia rememorar aquell moment sense patir, perquè era mort, no tenia cos i res no l’excitava. Però en aquells instants de perplexitat, en aquells minuts de desig ardent que li va cremar fins al moll de l’os, si li haguessin fet enumerar les parts del cos que la xicota es va aigualejar mentre era palplantada al seu davant, de ben segur no hauria pogut. Ell no les havia dites mai, aquelles paraules prohibides, i si algun dia se li havien escapat, algun professor, algun hermano operario del seminari o alguna monjita del menjador li havia fuetejat el clatell o li havia clavat un coscorrón amb un exemplar de la Bíblia.
La noia va repetir l’operació diverses vegades sense deixar de mirar-lo, i en Marcial Ustrell i Casals, arrupit en el banc, amb la boca oberta i els ulls com taronges, que mai no havia vist ni en pintura una dona despullada i que era clergue i emissari de l’arquebisbe, va sentir néixer de l’entrecuix la crida punyent del desig més incontenible, i el va haver de dissimular com va poder tot posant-s’hi damunt la carmanyola
buida. Va ser aleshores, en aquell patètic instant, quan va notar com li pesava, més que mai, la creu immensa del seu celibat.
Després de rentar-se, encara despullada, aquella noia salvatge anomenada Malva va fregar una per una les peces de roba que s’havia tret, tot submergint-les a dins de la pica de la font i rebregant-les i mat-xucant-les posteriorment, i després les va anar col·locant damunt dels bancs, esteses, mentre es bellugava amb moviments que semblaven estudiats. Tot seguit, encara nua, es va estirar damunt del banc, va tancar els ulls i es va adormir.
En Marcial va aprofitar aquella avinentesa per sortir d’allà cames ajudeu-me, tot fent-se el senyal de la creu i pregant incessantment a Déu Nostre Senyor per al perdó del pecat que acabava de cometre. Va agafar la moto i, sense engegar-la, per no desvetllar la noia, la va arrossegar fins al camí. Al cap d’uns quants metres, la va engegar. El cap li voltava. La gana, el sol i la calor d’aquelles hores el començaven a afectar. Rememorava incessantment la imatge del cos d’aquella jove i, amb la mateixa intensitat amb què el record l’assaltava, procurava d’allunyar com podia aquells pensaments tot invocant mentalment escenes de martiris de sants que havia hagut d’aprendre’s de memòria al seminari: el cos de sant Antoni de Pàmies partit pel mig sota el cop d’una espasa infidel, les despulles de sant Esteve penosament deformades després de la lapi-dació, el degollament de sant Senén, amb tolls de sangassa per terra, o la decapitació de sant Joan Baptista i el seu cap tombat damunt la safata de plata, la sang sortint-li a xarbots del coll tallat. En els pensaments que invocava per compensar la imatge nua de la Malva, col·locava la seva pròpia cara en els cossos dels sants torturats, en el de sant Andreu Apòstol morint crucificat entre grandiosos sofriments, en el de sant Sebastià, tot ple de fletxes entaforades als òrgans, en el de sant Daniel, horriblement arrossegat fins a la mort lligat a la cua d’un cavall. Però ni així, mentre conduïa a tota velocitat, aconseguia aturar la pel·lícula del que havia presenciat, un cop i un altre. «Que Déu em perdoni, que Déu em perdoni», es repetia, angoixat, sense poder desviar de la ment les imatges pecaminoses de pits, cul, genitals i tota l’anatomia d’una dona. «Que Déu em perdoni, que Déu em perdoni, que Déu em perdoni», es reiterava sense aturador, tot volent esmorteir el caos infame que s’havia desfermat en la seva ment.