Últimamente estoy leyendo bastantes antologías por países; venezolanos, italianos y ahora estos portugueses. De momento todas me han gustado mucho, incluyendo esta edición que me encontré de intercambio y anda un poco vetusta y descolorida.

Los cuentos que contiene son los siguientes:

Aquilino Ribeiro: La pell del bombo
José Gomes Ferreira: L’home i el seu eco
José Loureiro Botas: On es parla de donya Procópia
José Gaspar Simoes: Història d’un poeta fútil
Domingos Monteiro; Els fills de la nit
Branquinho da Fonseca: L’àngel
Maria Archer: Les deu de la nit, Sao Paulo
Manuel da Fonseca: El foc i les cendres
Manuel do Nascimenio: No res d’importància
Natércia Freire: L’ànima de la casa vella
Mario Dionísio: Xiulant a gust
Manuel Mendes: El negre Saul
Carlos de Oliveira: La tempestat
Orlando Gonça’fes: Neci
Màrio Braga: Estigma
Carlos W’allenstein: Els préssecs de la vida

Todos muy estimables y algunos excelentes, en ocasiones con la nostalgia típica de la saudade, pero en muchas más con recubrimiento onírico que me ha sorprendido y agradado.

Calificación: Muy bueno.

Un día, un libro (35/365)

Extracto:

Me’n vaig al meu escriptori amb una vaga sensació d’humiliació que no ve pas de la difusa reprovació de mentir, que tan profundament detesto. El meu gust seria dir-li això:
—Sap, amic Gomes?: la nit passada vaig tra-nuitar, junt amb úns individus i unes indivídues; vaig menjar i beure unes coses i, sobretot, en vaig somiar d’altres. Ja sé que vostè no ho comprèn ni hi està d’acord; però tant me fa. Els meus amics, els meus germans, són els fills de la nit corn jo. Amb aquests, si arribo tard, sí que els he de donar explicacions; no pas a vostè. La meva oficina és la dels estels. I el qui la diri-. geix, el senyor dels passos inútils, de les divagacions absurdes, de les quimeres impossibles, no admet ni justificacions ni disculpes…
És clar que mai no he dit això, ni sóc capaç de dir-ho. De dia sóc un tímid que només per una resta de dignitat biològica seria capaç de repel·lir una ofensa. Per a les altres coses he inventat, amb habilitat i covardia, una disculpa que em serveix en totes les circumstàncies: dic que sóc un home de negocis.
—Ben comptat, això no arriba, i cal poder viure.
I com que vaig ben vestit, com que no manllevo diners i fins i tot, de vegades, faig algun préstec, em creuen. Però jo no entenc res de negocis i l’únic que he fet en la meva vida ha estat vendre un llapis que m’havien donat, quan anava a l’Institut, a meitat de preu, i comprar una ploma, pel doble del que valia[…]