Edicions 62, 1995. 62 páginas.

Minilibro (por tamaño y páginas) que tiene los siguienes cuentos:

Orleans, 3 quilòmetres
Viure al dia
Pluja
El bitllet de mil
Rom Negrita

Destacables los dos últimos, crónica de un engaño en un mundo donde la miseria campa, y retrato de un día cotidiano de las clases bajas, respectivamente.

Aunque me ha gustado, no ha sido tanto como la impresión que me causó La plaça del Diamant.

Calificación: Bueno.

Un día, un libro (180/365)

Extracto:
—Baixeu a la cava. Tothom a baix!
—No puc caminar.
—No tingueu por. No vénen pel poble… Des d’ahir a la nit que bombardegen Orleans… Aquests passaran de llarg.
La remor dels motors s’anava apropant i els avions ja semblaven orenetes. Els homes i les dones començaren a baixar a la cava, greus, silenciosos. Tenien els ulls fits com si la mort ja se’ls hagués instal·lat als ulls. La cava feia una fortor de vi insuportable i el terra era fangós; algú havia tret vi d’una bóta, quan la bóta encara era plena, i havia deixat l’aixeta oberta. Quan els dos homes que repartien vi havien baixat ja havien trobat la bóta mig buida i el terra inundat. Per als qui venien de la claror del carrer, la cava semblava una nit sense cel. L’última nit de totes. Una criatura es posà a plorar, Pel forat de l’escala entrava un raig de llum i, un cop els ulls s’avesaren a la fosca, aparegueren les bótes arrenglerades a banda i banda. Tot d’una el sostre de la cava trontollà com si anés a enfonsar-se i entrà una ventada rabiosa plena de pols i de soroll. La criatura que plorava cessà de. plorar com si haguessin tallat l’aire amb què respirava. Les dones xisclaren. Una veu d’home anava dient, tota tremolosa: «Calma, calma, calma…» Va tomar el silenci. Encara se sentiren dues o tres detonacions, lluny, menys violentes. Un home s’arriscà a sortir a fora. Al cap d’un moment tragué el cap per l’ull de l’escala.
—Ha caigut al mig del carrer, ha fet un sot tan gros que tots plegats hi cabríem i encara sobraria lloc.
Tothom sortí a fora. La claror va encegar-los i el dia i el sol semblaven més clars. Una dona, la que duia la criatura al coll, plorava.
—Tu, anem.
—Tinc una set que em moro: sembla que m’hagin omplert la boca de pólvora.