Obrador Beckett. 148 páginas.

Dos obras de teatro de Martin Crimp. La primera esbozo fragmentario de la vida de una chica de la que sabemos pocas cosas, que posiblemente estuvo implicada en acciones terroristas, que fue perseguida y que tuvo intentos de suicidio. Un puzzle que recomponemos en nuestra cabeza. La segunda historia del sempiterno trío amoroso donde todo parece transcurrir en un subsuelo oculto por las mentiras y los fingimientos.

Dos buenas obras donde lo más importante no pasa en la superficie, y que tenemos que adivinar.

Recomendable.

I llavors ell diu, «eh, mama, tinc una sorpresa per a tu». I
la mama com que s’aparta i s’eixuga els ulls i diu, «quina
sorpresa?»
I ell diu, «mira per la finestra, mama».
1 a fora hi ha aquesta furgoneta com polsegosa amb dos
nens petits petits al darrere com mirant. Corn mirant a la
camera.
I ella amb prou feines pot creure’s que aquests són els seus
propis néts.
Llavors ell diu, «mama, vull que coneguis l’Annie».
I llavors és quan aquesta dona l’Annie baixa de la furgoneta i és com realment alta i rossa i forta amb aquests ulls blau clar que et miren de dret al cor, i és com—bé suposo que és com el somni de cada home del què hauria de ser una bona dona, i el somni de cada mare de l’esposa que escolliria per al seu nen.
I resulta que ell i l’Annie i els nens estan fent aquesta nova què? Bé, vida. Estan fent aquesta nova, sí, vida per a ells mateixos lluny de la ciutat. Alimentant-se de la terra. Cultivant verdures. Caçant animals. Perforant sota terra a la recerca d’aigua completament pura. Educant els seus propis fills. En la creença que l’Home és lliure davant de Déu per forjar el seu propi destí i prendre qualsevol mesura necessària per protegir la seva família.
I durant el sopar—que bàsicament és una mena d’amanida de pollastre amb maionesa—ens assabentem que ell de fel és l’oficial en cap de tot un grup d’individus d’idees afins que s’han armat no per cap ànsia de sang, sinó per
necessitat perquè és la guerra. «Guerra?», diu la mama. «Com vols dir, guerra?»
Així doncs l’Annie ha d’explicar a la mama com ells no creuen ni en els impostos ni en el benestar ni en cap d’aquestes merdes. Com la guerra és una guerra contra un govern que treu el pa de la boca del treballador i el dóna als amants de la pornografia i als partidaris de l’avortament d’aquest rnón.
És una guerra contra els maleïts mariques. Es una guerra contra els traficants de crack i els negres. Es una guerra contra eh jueus conspiradors i els seus intents de reescriure la història.
Es una croada contra les imatges degenerades que es fan passar per art.
Es una guerra contra tots aquells que ens negarien el dret a portar armes.
I l’Annie té com aquesta llum interior. És com que uau, s’ha obert, s’ha obert, s’ha obert camí a través de tota la confusió i les veus xerraires de les nostres vides i dels nostres temps i simplement ha trobat aquesta com realment què? Cosa suposo.
Aquesta cosa, aquesta cosa com absoluta. És com que ella ha trobat aquesta cosa És com que—ei—l’Annie ha trobat aquesta cosa, la clau, sí, aquesta cosa clau, aquest secret, aquesta certesa i simplicitat, aquesta cosa simple i secreta que tots busquem al llarg de les nostres vides i que és, suposo, la venial.