Eumo editorial, 2006. 86 páginas.
Tit. or. Os livros. Trad. Gabriel de la S. T. Sampol.
A pesar de que en la contraportada afirman que Manuel Antonio Pina es uno de los poetas más destacados de la lírica portuguesa (y no lo dudo) este es el único libro suyo que he encontrado en la red de bibliotecas. Por suerte.
Porque los poemas de Pina, que transitan entre una metaliteratura que no peca de intelectualidad y un intimismo donde desnuda sus tristezas, me han dejado en ocasiones con la boca abierta. He leído los versos uno a uno, para que no se me escapara ningún sentido y hacerlos un poco míos.
Muy bueno.
ART POÈTICA
Vés, doncs, poema, cerca
la veu literal
que desocultament parla
sota tanta de literatura.
Si la sents, però, tapa’t les orelles,
perquè per primera vegada seràs tot sol.
Torna aleshores, si pots, pel camí
de les interpretacions i dels sentits.
Però no miris cap enrere, no miris cap enrere,
o mai no et perdràs;
i el teu cant, insensat, serà fet
sols de malenconia i de despit.
I de discòrdia. I tanmateix
sota tant de passat insepult
què has trobat tret d’aldarull,
tret d’altre cop ressentiment i ironia?
“THE HOUSEOF LIFE’
Com Rossetti rescatant l’ofrena d’amor
vers a vers del corrupte cos
d’Elizabeth Eleanor, l’escriptor
és un lladre de tombes. I és un mort
que dorm un son d’altri, el del llibre,
que a si mateix se somnia digerint
la seva carn i la seva sang i digerint
la seva mà i el seu franc arbitri.
Qui va construir casa seva? Qui va sembrar
la seva vida, qui la collirà?
Ni la seva mort li pertany, la va robar
a un altre i un altre li la robarà.
Pren-ne, menja’n, lector: això és el seu cos,
la inhabitada casa del llibre,
tu també ets, com ell, mort,
i tampoc no tens sentit.
No hay comentarios