Edicions de 1984, 2007. 216 páginas.
Traducción: Carles Prado.

Lo había visto recomendado en muchos sitios y tenía ganas de leerlo, lo que no sabía era que en la colección Salvat tapa verde ya había un libro suyo -que no recuerdo si leí o no. Los cuentos incluídos son los siguientes:

Pròleg a la primera edició de Critde combat
Diari d’un boig
Kong Yiji
El remei
Tempesta passatgera
La veritable història de l’A Q
El sacrifici d’Any Nou
Sabó
El misantrop
Recança del passat

Los más famosos son Diari d’un boig, extractos de un diario de un loco obsesionado porque se lo quieren comer y La veritable història de l’A Q, historia de una especie de mendigo-hombre para todo del pueblo y sus evoluciones durante la revolución.

Pero mis preferidos son El remei, triste historia de como unos padres intentan curar a su hijo de tuberculosis con un remedio mágico que incluye la sangre de un muerto. Y Recança del passat, retrato de la frase cuando la pobreza entra por la puerta, el amor sale por la ventana, pero con un final tan conmovedor que todavía mientras escribo esto me saltan las lágrimas.

En general retratos de la vida en China a principios del siglo XX, ejecutados con mano maestra y mucha modernidad, aunque esto último puede que debamos agradecerlo más al traductor.

Calificación: Muy bueno.

Un día, un libro (241/365)

Extracto:
La fredor del clima i la fredor de les seves mirades em feien impossible sentir-me còmode a casa. Però, on podia anar? Em podia allunyar de les seves mirades gelades al carrer o als parcs, però el vent glaçat em deixava congelat. Sort que vaig acabar trobant refugi a la biblioteca pública.
L’entrada era gratuïta i hi havia dues estufes a la sala de lectura. Tot i que el foc estava molt baix, la simple visió de les estufes ja m’escalfava. No hi havia llibres que valgués la pena llegir: els vells estaven completament desfasats i, de nous, pràcticament no n’hi havia.
Però no hi anava a llegir. Normalment hi havia una dotzena de persones, a tot estirar, que tampoc no anaven gaire abrigades. Tothom feia veure que llegia i així es podia resguardar del fred del carrer. A mi ja m’anava bé. Si voltava pels carrers, encara em podia trobar algun conegut que m’hauria mirat amb menyspreu. A la biblioteca, en canvi, em podia estalviar les sorpreses desagradables: tots els meus coneguts estaven prop d’altres estufes o al voltant de les estufes de les cases respectives.
Encara que a la biblioteca no hi havia llibres que m’interessessin gaire, aprofitava aquell silenci per pensar. Assegut, reflexionant sobre el passat, vaig arribar a la conclusió que,
durant el darrer mig any, havia renunciat a aspectes impor- ‘ tants de la vida per amor, un amor cec. D’entrada, havia renunciat a tot allò que em permetia guanyar-me la vida. Un home s’ha de poder guanyar la vida abans de deixar pas a l’amor. Tot i que jo ja no era el d’abans, encara confiava que els qui lluiten acaben trobant sempre una sortida.
La sala de lectura i la resta dels lectors anaven desapareixent de la meva visió. Veia pescadors en una mar esvalotada, soldats a les trinxeres, màxims dignataris amb cotxes oficials, especuladors a la borsa, herois als boscos de les muntanyes, professors a les tarimes, rampinyaires nocturns, lladres en la foscor… La Zijun em quedava tan lluny. Havia perdut tot el coratge pel ressentiment per l’Ombra i ara, absorta, no sortia de la cuina. Era estrany que no s’hagués aprimat gaire…
Cada cop feia més fred. Els pocs bocins de carbó que quedaven a l’estufa de la biblioteca ja s’havien consumit finalment. Era l’hora de tancar. Hora de tornar a la casa del carrer Jichao, hora de tornar a ser l’objectiu d’aquella mirada freda. Darrerament m’havia dedicat algun esguard més càlid, la qual cosa encara m’havia enutjat més. Recordo un vespre en què aquella mirada infantil que no havia vist des de feia molt de temps li tornava a brillar als ulls, mentre recordava amb un somriure alguna cosa que havia passat quan jo vivia a l’hostal. Al mateix temps, però, aquells ulls retenien una certa basarda. Feia alguns dies que l’havia tractada d’una manera més freda que aquella amb què em tractava a mi, i això segurament la preocupava. De vegades m’obligava a mi mateix a parlar i a riure per reconfortar-la. Però la buidor del meu discurs i de les meves rialles, la manera com els meus esforços de seguida em ressonaven a les orelles com una befa abominable, superava el que podia suportar.