Edicions de la Magrana, 1993, 1994, 1995 y 1997. 164 páginas.
Trad. Jaume Berenguer i Amenós.

Historia de los amores de Dafnis y Cloe, que fueron encontrados abandonados por sendas parejas de pastores y criados como tales. El contacto diario les hace descubrir el amor y, tras vencer dificultades por parte de sus padres y superar diversas aventuras, se ven reconocidos por sus verdaderos padres y tienen un final feliz.

La trama, como se ve, no da para mucho, culebrón de los antiguos con abundancia de problemas de los que los protagonistas salen airosos, a veces por su propia virtud, otras por apariciones deux ex machina de las ninfas y el dios Pan. Lo salvan el lenguaje, cuidado y poético y muy disfrutable pese a los siglos transcurridos. También algunas escenas subidas de tono, tiernas y amables, y otras humorísticas.

Aunque se base en los mismos esquemas que muchos de los best sellers de ahora, la calidad es muy superior.

Recomendable.

Va trobar-lo estès a terra, magolat pels terribles cops que havia rebut dels corsaris: a penes respirava, de tanta sang que perdia. Però quan va veure Cloe, l’amor li va retornar una mica de calor:
—Jo, Cloe —li digué—, aviat em moriré. Aquests malvats corsaris, perquè defensava els meus bous, m’han abatut a cops com a un bou. Però tu, escolta, salva Dafnis, venja’m i fes perdre aquells miserables. He acostumat els meus bous a seguir el so de la meva flauta i a venir en sentir la crida del seu cant, per lluny que siguin a pasturar. Vés, doncs, pren aquesta flauta i toca la tonada que jo he ensenyat a Dafnis i Dafnis a tu; després deixa fer a la flauta i als bous que són allà, a la mar. Aquesta flauta, amb la qual he guanyat premis contra tants bovers i cabrers, te la dono. A canvi, besa’m abans no em mori i, quan sigui mort, plora’m; i quan vegis un altre bover guardant el meu ramat, recorda’t de mi.

Pregava Cloe que accedís a tot el que ell volia i que s’ajaguessin tots dos nus més estona que no acostumaven.
—Perquè —deia— no ens manca sinó complir aquesta de les instruccions de Filetas per a trobar l’únic remei que calma l’amor.
Però Cloe va preguntar-li què hi podia haver més que besar-se, abraçar-se i ajeure’s l’un al costat de l’altre, i què pensava fer quan s’haurien ajagut tots dos nus.
—El mateix —li respongué— que els marrans fan a les ovelles i els bocs a les cabres, i Veus com, després, elles ja no fugen i ells ja no es cansen anant-los darrera? Cada parella, com sadollada d’un plaer fruït en comú, ara pastura l’un al costat de l’altre. Cosa dolça, pel que es veu, és el que fan, i la seva dolçor venç l’amarguesa de l’amor.
—Però, ,;no veus, Dafnis, que les bocs i els marrans estan a peu dret quan fan això, i a peu dret també les cabres i les ovelles quan elles s’hi presten, els mascles muntant les famelles, i aquestes sostenint-los damunt l’esquena? I tu vols que m’ajegui amb tu a terra, i tota nua. <;És que les cabres i les ovelles no van, tanmateix, més ben vestides amb la pell que no jo amb la meva túnica?