Edicions 62, 1980. 108 páginas.
Proust en mallorca
Otro descubrimiento; nada sabía de Llorenç Villalonga y ha resultado ser un clásico. Además no recuerdo como llegó este libro a mis manos; seguramente era de los que encontré en la calle.
Se incluyen los siguientes relatos:
Memòries d’un mirall
Charlus a Bearn
Marcel Proust intenta vendre un De Dion-Bouton
Odéon – Saint-Michel
El llumí
La Xantipa
L’encobridor
La prosa es exquisita, barroca pero con un tono irónico que la aligera. La historia de la venta del automóvil por Proust fue capaz de arrancarme más de una carcajada, aunque está escrita como lo hubiera hecho el mismo Proust. El final de Charlus a Bearn refleja el sentir del autor, inmerso en un mundo antiguo, que mira con cariño e ironía. En La Xantipa nos ponemos en la piel de la mujer de Sócrates y su famoso mal genio que, a la postre, consigue sus beneficios.
Una pequeña delicia de la que destaco para el baul de las curiosidades dos fragmentos:
No puc dir de quin diges es tracta; la vostra sensibilitat moderna no ho toleraria. I par-lau de llibertats! En el meu temps, tots els amants tossien abans d’entrar a l’habitació de les seves amigues.
El freudisme —solia dir—, més que un examen, me pareix una suggestió. Es psicoanalistes, en lloc de descobrir pertorbacions sexuals, podríem dir que les creen, com Charcot, antany, creava histèriques. Dins la psicoanàlisi no s’hi troba sinó allò que ells hi sembren, en estudis i conferències que són, més aviat, propagandes
No tardaré en echarle mano a Bearn
Extracto:[-]
i jo he vist una damisel-la de setze anys amb els Diges indiscrets de Diderot, enquadernats amb les cobertes del devocionari. Coneixeu aquesta obra?. No puc dir de quin diges es tracta; la vostra sensibilitat moderna no ho toleraria. I par-lau de llibertats! En el meu temps, tots els amants tossien abans d’entrar a l’habitació de les seves amigues. Ah, si Lluís XV hagués seguit un tan prudent costum! Perquè heu de saber que un dia, sobtadament i sol —vull dir sense més companyia que la guàrdia de corps, sis pars de França i una dotzena de cortesans—, es presentà d’incògnit a les habitacions de la concubina, la qual estudiava, en aquells moments, filosofia amb el seu patge. Jo, que em trobava enfront de la porta, vaig avisar els culpables, reflectint la cabellera del monarca amb els dos graciosos ornaments del front, que en ell, com en tant d’altres personatges del seu temps, estaven ungits d’una gran majestat. La senyora de Pom-padour tengué temps de rodar la clau. El rei s’impacientava. La duquessa, a través de la porta, suplicà uns minuts d’espera. Per les antecambres, per les escalinates i jardins s’espargí la gosadia: «Esperar… el rei!» A la fi, les dues portes blanques i daurades, decorades amb angelets i emblemes mitològics, s’obriren, i la duquessa s’inclinà somrient:
—Hi havia a la cambra una donzella nua. Senyor!
El monarca fixà en el patge els seus ulls reials, en-terbolits per l’ira. La cintura de Rohan, a qui la duquessa acabava de disfressar de dona, tenia una esveltesa encisadora. La seva cara apareixia enrojolada de carmí. Cal reconèixer que estava molt bell, i tots es meravellaren de tan estranya formosor.
—Senyor, és la meva cosina Hortènsia—afegí la duquessa—, que acaba d’arribar de províncies.
Aquella presentació, contrària a l’etiqueta, ja que el monarca no l’havia sol·licitada, escandalitzà els cortesans, que es miraren. Lluís XV s’acostà a la suposada provinciana. Estava furiós. Somreia com un llop.
Tonet no creia gaire en les teories freudistes, que no li agradaven. «El freudisme —solia dir—, més que un examen, me pareix una suggestió. Es psicoanalistes, en lloc de descobrir pertorbacions sexuals, podríem dir que les creen, com Charcot, antany, creava histèriques. Dins la psicoanàlisi no s’hi troba sinó allò que ells hi sembren, en estudis i conferències que són, més aviat, propagandes.»
—Caldria, però —replicà Charlus, que volia amalgamar la poesia i la ciència—, intentar un estudi d’aquest al·lot.
Eren a una terrassa que dominava la vall de Bearn. La nit era misteriosa —ho és quasi sempre— i el baró involucrava els fets anomenats naturals amb els màgics.
—Legint, tot sol, a la meva cambra de treball —digué—, vaig perdre el punyal que tenia a la mà i que em servia per tallar fulls dels llibres. L’habitació és petita, amb pocs mobles, i jo no m’havia aixecat de la cadira. Vaig cridar el valet i la cambrera i cap dels tres no el trobà. Desesperat, perquè era un record sentimental, i marejat, vaig decidir que ho deixassin córrer pel moment. Sortirem tots tres i vaig tancar la porta amb clau. Jo sabia que el punyal era allà dins, que ningú el se n’havia pogut dur, però aquella convicció meva, filla de la lògica, quedava desmentida per un fet experimental: tres persones, cercant-lo, acabaven de demostrar que no hi era.
—Tots tres —digué don Toni— acabaven de demostrar, momentàniament, una mentida.
El baró no sentí la paraula «momentàniament» i replicà:
—D’això es tracta, senyor. Zenon d’Elea demostrà que Aquil·les, el dels peus ràpids, no pot assolir la tortuga; la ciència experimental no fa més que demostrar-nos que els sentits ens enganyen.
2 comentarios
¡Qué envidia me da saber que te vas encontrar por primera vez con Bearn!
Ay, la envidia de la primera vez 🙂