Bulgakov escribe cartas a un Stalin que le admira pero que no le deja publicar ni representar sus obras. Como un protagonista de Kafka encerrado en un proceso perverso del que no parece querer salir, y del que su mujer no le puede apartar.

Grande Mayorga.

Saps què és el que més et respecto, Mixa? Que no tens por a les paraules. En uns temps en què una sola paraula et pot costar la vida, tu sempre dius el que penses. (Espera la reacció de Bulgàkov. Silenci. Estripa el paper.) Tens raó. No he nascut per a la poesia. La poesia ablaneix l’ànima. Un lluitador no pot ser poeta. Saps quants quilòmetres de telèfon he estès en tres mesos? Tu ets el poeta i jo el lluitador. (Silenci.) Però, que potser no tinc dret a somniar amb una cultura revolucionària? Aquesta és la pregunta que em desvetlla nit rere nit. Podem confiar-ho tot a aquests artistes que s’anomenen a ells mateixos «d’esquerres»? Tenen el carnet del partit, tenen, però, talent? Saben quan s’han de posar la gorra vermella i quan se l’han de treure; quan han de cantar lloances al tsar i quan a la falç i el martell. Però, poden fer un art digne de la Revolució? (Silenci.) Necessitem homes com tu, Mixa. Artistes de veritat. Llàstima que us costi tant entendre allò que el poble necessita de vosaltres. Fixa’t en el pobre Maiakovski. Va fer bé d’engegar-se un tret. Ja no era aquell jove Maiakovski que a cada pas obria una sendera al bosc. El vell Maiakovski va sortir del bosc a una carretera asfaltada, es va dedicar a posar en vers els meus decrets. Creia que era això el que jo esperava d’ell, que posés en vers els meus decrets ? Va fer bé engegant-se un tret.
(Silenci.) Quina és la causa del silenci de l’art veritable? La misèria? No. Els artistes russos esteu acostumats a passar fam. La raó del vostre silenci no és la manca de pa, sinó una altra de molt més profunda. L’art no poden fer-lo lleials funcionaris, sinó heretges perillosos com tu. Si un escriptor intenta ser lleial, si intenta ser útil, farà una literatura que es llegeix avui i amb la qual demà s’embolica la pastilla de sabó. (Silenci.) Per què als veritables artistes us costa tant entendre allò que el poble necessita de vosaltres? El cor del poble és tan capriciós… És molt més fàcil defensar el poble dels seus enemics que defensar-lo d’aquells que l’estimen. Saps que fins i tot l’obra de Gorki L’obrer Solovotekov, fins i tot aquesta innocentíssima obra hem hagut de retirar-la del repertori? Tal com ho sents, Mixa, L’obrer Solovotekov, creus que no em fa mal? Mira’m als ulls, Mixa, mira’m quan et parlo. És molt més fàcil defensar el poble dels seus enemics que defensar-lo d’ell mateix. Què més voldríem els camarades i jo que l’URSS estigués plena d’artistes veritables. És que a l’art rus només li queda un futur: el seu passat? Digues-m’ho tu, Mixa, tu m’has fet canviar. Ja no sóc aquell animal insensible. Ahir a la nit, llegint la teva darrera carta, em saltaven les llàgrimes. No em creus, oi? Tu penses que la gent no pot canviar. La Revolució, però, està canviant la gent. Saps quants quilòmetres de telèfon estendrem durant el proper quinquenni? I el següent? Aviat et faré cridar i en parlarem, de tot això.