La Galera, 2007. 192 páginas.

Siempre son atractivas las revisiones de los mitos, cuentos populares y leyendas. Así que la historia de San Jordi y el dragón contada por este último me generó bastantes expectativas, que no se han visto del todo satisfechas.

No son una sino cuatro las versiones: en la primera San Jordi y el dragón se hacen amigos con intereses culturales comunes, en la segunda una dragona enamora a San Jordi, en la tercera hay dos hermanos dragones y uno se enamora de la princesa y en la última aparece un dragón de 69 cabezas -antes tenía cien- que trabaja en Hollywood.

Las mejores, la primera y la última, con las cabezas hablando entre sí, algo que le da un tono surrealista bastante gracioso. Las dos del medio, en mi humilde opinión, flojillas. Promediando, se deja leer.

La única reseña que he encontrado casi no llega a tal: L’única i veritable llegenda de Sant Jordi contada pel Drac

Calificación: Normalillo.

Un día, un libro (245/365)

Extracto:
Me’ls vaig cruspir la nit de Sant Joan ben torradets del davant i del darrere, en una foguera que encara avui s’encén per tal de celebrar la victòria del drac sobre l’home.
El rei, molt contrariat, va enviar-me tot un exèrcit. El meu mal alè em va resultar providencial. Encara duia la panxa plena i no m’abellia aquell consum exagerat de carn. En aquell temps i després d’unes quantes males nits, començava a considerar les possibilitats de ser vegetarià. Així que vaig volar per damunt dels campaments i, llançant-los l’alè —de vegades barrejat amb algunes flames—, vaig aconseguir una fugida massiva que, per vergonyosa, no consta en cap dels annals de la història d’Anglaterra.
El rei, encès, va fer cridar l’endevinaire, una pitonissa grega que no hi tocava del tot i que es creia descendent
de la sibil·la de Delfos i de les antigues sacerdotesses endevinaires de Dodona, sis-cents anys enrere. En aquell temps, a l’antiga Grècia, era molt comú que els poderosos, però també els més pobres, anessin a visitar l’oracle de Delfos,3 el temple sagrat dedicat a Apol·lo. Allí, una dona misteriosa responia les preguntes que li formulaven; molt sovint ho feia amb altres preguntes o amb paraules enigmàtiques que pocs entenien.
El darrer rei de Lídia, el rei Cressuso, va acudir a Delfos per preguntar si era bon moment per envair l’imperi dels perses.
—Si creues el riu Halys destruiràs un gran imperi —digué la pitonissa.
Pensant el rei que la resposta era favorable, inicià la invasió. Però fou derrotat. L’imperi destruït… era el seu!