Edicions 62, 2012. 207 páginas.

Historia de la fundación de Edicions 62 y de las labores del autor en ella. En la segunda parte ofrece una semblanza de Salvador Espriu, Baltasar Porcel y Montserrat Roig. Libros como este, escritos desde el centro mismo de la historia, siempre tienen un sabor especial.

Bueno.

Aquests autors, ja traspassats, van representar, amb d’altres, el paradigma dels autors catalans d’una època difícil. Vull dir que la passió literària d’aquests grans escriptors —dels millors del nostre segle— va superar qualsevol altra ambició o vanitat de tipus personal, a les quals autors de segona fila d’avui són tan afeccionats. Van escriure pensant en la literatura i en la seva llengua i no en premis i guardons passatgers. Van assumir la guerra, la postguerra i, en alguns casos, l’exili, amb una gran dignitat i no seria gaire elegant, des d’aquest punt de vista, establir diferències —que van existir— entre ells. Afegim-hi alguns noms —Foix i Calders; Joan Oliver, a qui van exigir de rescindir el contracte que tenia amb nosaltres, en un dels actes més indignes i humiliants de què tinc memòria; Ferran Soldevila, de qui no vam poder publicar més que un volum de les memòries, així com els dos de Maurici Serrahima— i ens trobarem amb grans autors de les generacions travessades per la guerra, indemnes en la seva vocació intel·lectual i amb el sentit exacte del que significava ser un escriptor català en els temps més difícils per a la llengua i la cultura d’aquest país en aquest segle. Els seus noms van ennoblir l’editorial i ens han dignificat a tots. M’agradaria que el seu record quedés com a model dels escriptors d’avui i del futur.

Tal dia a tal hora —de l’any 1958, potser— va comparèixer a casa i, un cop presentats els comensals i abans de seure a prendre un aperitiu, l’Espriu li va preguntar a la meva muller: «Isabel, què em donarà de sopar?», i vaig sentir que l’avisava que només volia un plat perquè, va dir, menjava poc. Ja des de l’aperitiu no va voler prendre alcohol, sinó un vas d’aigua del temps i així va començar una conversa que va durar fins a les tres de la matinada. He de dir que havia triat en Bohigas en funció de la seva capacitat d’animar qualsevol conversa, amb el seu enginy i les seves provocacions, perquè jo ignorava el que podia donar de si l’Espriu al llarg d’un sopar. Vaig cometre un error de càlcul. Qui va animar el sopar, d’entrada, va ser el poeta. Després, llançats tots dos, la conversa va anar pujant de to, a veure qui la deia més grossa i, en el fons, a veure qui era més brillant. La capacitat dialèctica d’en Bohigas també la tenia l’Espriu, amb un mèrit afegit: en Bohigas, i jo mateix, ingeríem alcohol sense gaire moderació, mentre que l’Espriu aguantava amb el vas d’aigua a la mà, inalterable. Aquella nit vaig conèixer l’Espriu dels millors diàlegs o monòlegs de la Primera història d’Esther, d’Ariadna al laberint grotesc i de fragments esparsos de poemes dels seus llibres tràgics. Un Espriu més que irònic, sarcàstic i càustic i també, si esqueia, esperpèntic. Crític amb tot i amb tothom. Divertit, rialler. Amb una mala llet mesurada. A vegades, cruel amb ell mateix.
En un moment determinat vam interrompre la conversa, mirant-nos divertits, però potser pensant que ens en fotíem massa de tot plegat. No sé per què vaig recordar que Dionisio Ridruejo m’havia explicat que un dia a l’ambaixada espanyola de Roma, Eugenio Montes i alguns intel·lectuals del règim, tot bevent un excel·lent conyac francès, fumant havans d’abans de Fidel Castro, i assaborint-los, anaven dient: «jPobre Espana!». I Ridruejo reia
i comentava: «Les dolía Espana». «Ep!», va tallar l’Espriu, «aquí no hi ha metàfores. Catalunya fa mal de veritat. Si vostès pronuncien Catalunya en veu alta i allarguen l’última síl·laba, veuran que fa mal físicament, sense metàfores. Catalunyaaaa! Unyaaa! Unyaaaa! És com un filaberquí que et forada els timpans». I somreia, murri.
Es feia tard, però ningú no volia interrompre la vetllada. Finalment, algú es va moure i, de sobte, ens vam aixecar tots. «Perdoni, Isabel», li deia a la meva dona, «potser he dit algunes impertinències o m’he passat de la ratlla. No en faci cas. En aquests temps tan complicats, de tant en tant t’has de desfogar. De tota manera, perdoni». I tornava a somriure, ara sorneguerament.
L’any següent, el 1959, vam fer el viatge a Gandia amb motiu de la commemoració del cinc-cents aniversari de la mort d’Ausias March, del qual n’he deixat testimoni escrit a Seductors, il·lustrats i visionaris. Després, el memorable sopar en homenatge a Josep Pla, que l’Espriu va immortalitzar en tres poemes de La pell de brau. I, més tard, trobades i converses amb menys anècdotes, que potser les feia més serioses. Per exemple, a l’Ametlla del Vallès, a casa de Fèlix Millet i Maristany en una reunió clandestina per fer una reflexió sobre la situació política i cultural. Havia començat la dècada dels seixanta.