Quaderns crema, 2003. 302 páginas.

Recopilación de artículos de Irene Polo en diferentes medios de la época. Una de las primeras mujeres periodistas que trabajó de representante para Margarita Xirgu en su gira por Argentina y que se quedó allí tras estallar la guerra civil española. Se suicidó con tan solo 32 años.

Este libro lo empecé a leer más por curiosidad intelectual que por otra cosa, tenía ganas de leer los artículos de esta mujer de vida tan atribulada. Y me cautivó por su estilo fresco, por su habilidad narrativa y algunos finales de reportaje que rozan casi la literatura.

También por el retrato de una sociedad republicana, que daba sus primeros pasos en la modernidad y que, en muchos casos, se parece muchísimo a la nuestra. Desde luego más que a la sociedad que vino después de la guerra civil. Cuando he leído el artículo sobre la primera manifestación fascista se me han puesto los pelos de punta.

Me ha encantado. Es una pena que esté olvidada en los libros de historia, cuando su lenguaje sigue vivo y nos habla como una contemporánea. Algunas muestras:

Pio Baroja como posible guionista de cine:

—I digueu, Don Pío, ¿quants dies penseu estar amb nosaltres?
—Pocs: vuit o deu. No puc pas més; però, vaja, per a una visita, ja n’hi ha prou. Thackeray deia que coneixia Espanya perquè una vegada havia estat mitja hora a Cadis… Després, és que he de treballar. S’ha de pensar també una mica en la literatura, encara que la política ho vulgui en aquests moments tot per a ella.
—Es que ho necessita…
Don Pío arronsa lleugerament les espatlles.
—¿Voleu dir? És clar que la gent mediterrània som així, tot ens ho prenem d’una mossegada. Fixi’s fins on arriba aquest delit polític que ha agafat tothom, que allà a Vera del Bidasoa, l’apotecari juga a cartes amb el diari a sota el nas.
—Millor; això demostra que la gent va prenent afició a llegir.
—Sí, sí, cregui-s’ho!—replica Baroja, rient—. A Espanya és difícil que la gent agafi afició a llegir. Quan va venir la Dictadura, i la implantació de la jornada de treball de vuit hores, l’Ortega i Gasset em va dir, tot engrescat: «Ara sí que estem salvats; amb el temps que els quedarà i amb l’absència de tota distracció política, la gent no tindrà més remei que llegir.» Però com si res; jo no sé pas què feia la gent en aquell temps… Així és que ja ho veu, als pobres escriptors no ens arriba mai la nostra. La política i el cinema ens fan una competència a sang i a foc.
—No hi haurà més recurs que dedicar-se a escriure arguments de pel·lícula—bromegem.
Pío Baroja fa un gran escarafall de recança.
—Tant de bo jo pogués fer-ne, d’arguments de pel·lícula!
Nosaltres ens escandalitzem.
—¿Vostè faria arguments de pel·lícula, senyor Baroja?
—Ja ho crec! Si no fos que les cases productores estan tan lluny! A una distància així no es pot fer res. Si no, seria el meu ideal. ¿Vostè sap el goig que fa veure convertit en vida material i autèntica, tot allò que a un li passa pel cap? A més a mi m’ho resoldria tot. Perquè a mi el que m’amoïna és el bastiment, la descripció, el detall i la lluita amb la gramàtica. Quan tinc pensat un assumpte, voldria que un altre me’l descabdellés i que jo no hagués de preo-cupar-me més que de l’acció.

El lumpen de la época:

Després sortim al pati. Roc Boronat i la seva secretària parlen amb una noieta alta, esvelta i bruna, d’ulls infinits, que recorden els de la Raquel Meller, i d’un ample i blan-quíssim somriure. Li han portat dolços i l’acaronen.
Roc Boronat ens conta, a part, la història d’aquesta mosseta: té divuit anys; la seva mare, que viu amb un home, se l’ha treta de casa per gelosia. I la noia ha donat una colla de tomballons perseguida per una por de puresa, de caure en la misèria de les prostitutes, i ha fet cap a la Comissaria de Beneficència. I el comissari, que és un home de cor, està fent esforços per evitar que la noia vagi a raure a la funesta Punxa, a pervertir-se en la companyia d’unes pobres degradades.
—S’ha de salvar aquesta noia!—exclama en Roc apassionadament—. I per fer aquesta obra d’humanitat i de pietat, cal lluitar amb les coses establertes, cal anar contra el que hi ha disposat, cal amagar-se i esquivar-se!

Los primeros votos femeninos:

¿PER QUI VOTARAN LES MODISTETES?
—I acabat aquest debat, passem a l’ordre del dia: ¿què opineu del vot que la Segona República espanyola ha donat a les dones?
—Que n’estem encantades!—criden unes quantes—. I que tenim unes ganes de votar, que no ens hi veiem. ¿Quan hi ha eleccions?
—Jo quan ho vaig llegir als diaris—confessa una altra—vaig tenir una alegria fenomenal. Em va fer una il·lusió! De bona gana li hauria fet un petó a Clara Campoa-mor! En canvi, la Kent!… Diu que votarem els capellans…; es deu pensar que a Espanya les úniques dones que hi ha són les beates de missa de sis! I nosaltres, ¿que no comptem? Ja em veureu a mi! Deixeu que arribi el dia de fer cua a la porta dels col·legis electorals, amb la papereta a la mà!…
—¿Per qui votarà?
—Per una escombra, una manguera i uns espolsadors descomunals, amb els quals es pugui fer neteja completa al nostre país de tota l’antigalla, de tota la nosa i de tota la brutícia que hi ha; perquè es pugui fer un bon dissabte a Espanya, un dissabte com el que jo faré aquest vespre a casa meva!
—¿Totes d’acord?—preguntem nosaltres a les altres.
—Totes, totes!—ens responen.
Només dues o tres de les que s’han quedat assegudes, acotxen el cap sense dir res. No es volen, segurament, comprometre.
-—Molt bé, llucietes, molt bé—acabem nosaltres guar-dant-nos les misterioses quartilles que tanta intriga han despertat entre el cor de les «abelles»—. I demà, ¿què hem de fer?
—¿Demà? Demà és diumenge; doble festa!

Un reportaje explosivo:

Marítimes, naturalment, havia de passar cada dia pel moll per a anar i venir de la Comandància de Marina. I em vaig fixar en que tota la terra, regalimant dels barrils que hi havia allí emmagatzemats, estava mullada d’alcohol. Vaig pensar en el perill que allò representava: que un qualsevol, tot passant, després d’haver encès un cigarret, hagués llançat el llumí amb la flama viva, encara. Tot allò s’hauria encès com un infern. Els barrils s’haurien esbotzat i l’alcohol hauria anat a parar, fet una foguera, a l’aigua. Com que l’alcohol va per damunt de l’aigua, les flames haurien corregut per tot el port, s’hauria calat foc en tots els vaixells ancorats i hi hauria hagut un desastre a Barcelona dels més grans que recorda la història.
Calia protestar d’aquell abandonat estat dels bocois d’alcohol, estibats al moll, evidentment. Però, ¿com?
Els solts denunciants de coses com aquesta que, aparentment, tenen poca importància, no tenen cap influència. Llavors vaig tenir una pensada: feia poc, a Madrid, l’insigne Mariano de Cavia havia tingut una idea genial per a evitar l’incendi de la Pinacoteca, de què ell va adonar-se que era imminent per causes semblants: donar al seu diari la informació a tota pàgina, amb grans titulars, que el museu de quadros s’havia cremat… Jo vaig fer el mateix. Aquella tarda El Noticiero va sortir amb uns titolassos que
deien: «Espantosa hecatombe. El puerto de Barcelona, en llamas. Ochenta barcos, abrasados. Las autoridades y la ciudad en masa, se dirigen a los muelles». Acte seguit venia una informació perfectament detallada i ben muntada de com va anar la desgràcia…, tal com jo l’havia vista venir: un llumí encès que cau sobre la mullena espirituosa, el líquid combustible que salta dels barrils i cau fet una catarata de foc, la mar, abrasant tot el que trobava per davant… Els treballs de salvament, les notes tràgiques, les pèrdues que tot plegat representava… Al final, al peu de la pàgina, venia una noteta de redacció que deia: «Tot això és el que pot succeir d’un moment a l’altre si no es remeia l’estat actual dels barrils d’alcohol estibáis als nostres molls.»
Però, és clar, la gent no la va veure aquesta nota. I fora de si, esfereïda, va arrencar a córrer cap al port, darrere d’aquelles «autoritats» i d’aquella «ciutat en massa» que nosaltres anunciàvem. Des de la sortida d’El Noticiero fins l’endemà al matí, Barcelona va viure unes hores de febre. Els corresponsals dels diaris de Madrid i els de l’estranger telegrafiaren la nostra informació de seguida. Pels cafès i carrers i botigues, no es parlava de res més. Aquell dia donava la casualitat que estava molt núvol, i a la nit, naturalment, el cel era vermell. La gent, però, creia que aquesta vermellor era el resplendor de l’incendi…
De les barriades extremes baixava la gent a carrera feta. De Badalona i tot, venia la gent.
—¿I quan van veure que tot era mentida?
—Se’m volien menjar. Sort que les malediccions no arriben al cel, que si no, ara jo no seria aquí contant-vos-ho…
Els barrils d’alcohol, però, des d’aquell dia ja no tornaren a estar d’aquella forma. I mireu el que són les coses: uns dies després, a Bordeus, a la Gironda, uns vaixells es van cremar per la mateixa causa.