Raig Verd, 2014. 172 páginas.
Tit. Or. Only joking. Trad. Ferran Ràfols Gesa.

Primera novela que leo del autor, todo un descubrimiento. Fue empezar y no parar.

El Barón busca un detective para que siga a su esposa, de la que sospecha le es infiel o algo peor. Su chófer le recomienda a Alphonse, un peculiar detective que antes fue payaso y que puede que sea húngaro o piede que no. Lo que el Barón no sabe es que Alphonse ya trabajaba para su mujer. Entre medio se meterán Charlie, un videoartista y su novia Natascha y su amiga Rosie, hija de Lino, dueño de un restaurante y amigo del alma de Alphonse… una trama que se va enredando hasta la resolución final.

Opino como esta reseña: Era broma. La clave está en el discurso del crítico ante la exposición de Charlie y el comentario que éste hace: estamos ante una broma, un libro de fácil lectura donde las interpretaciones intelectuales sobran, una comedia para arrancarnos una sonrisa… ¿o no?

Es divertida, está bien escrita, y personalmente me ha dejado con ganas de leer más del autor. Les seguiré informando. Otra reseña: Era una broma, Gabriel Josipovici..

Ojo al postfacio:

Calificación: Bueno.

Extracto:

—Què diu? —Es en hongarès. —T’he preguntat què diu.
—Una traducció aproximada a l’anglès faria així —diu. Es torna a posar a cantar:
Arbre seré si tu ets la flor de l’arbre. Si ets la rosada, jo esdevindrà flor. Rosada seré si el teu sol escalfa per fer dels nostres éssers un de sol.
Si, donzella estimada, has de ser cel en estel em convertiré tot d’una. Si, donzella dolcíssima, ets l’infern, no hi ha condemna, ans dolça fortuna.
—Suposo que en hongarès deu ser millor —diu ella, quan es fa evident que l’Alphonse ha acabat.
Ell es treu l’acordió de les espatlles i el deixa a terra, al costat de l’ampolla.
—Petòfi va ser un dels líders de la revolució de 1848 —diu—. Sembla que va morir a mans de l’exèrcit del tsar, el 1849, als vint-i-sis anys, al camp de batalla de Segesvar, tot i que no se’n va trobar mai el cos.
—I escrivia aquesta mena de poesia? —Isabelle —diu l’Alphonse—. Saps què em passa, quan entro a la meva habitació?
—Quan entres a la teva habitació?
—Em quedo dret al mig de l’habitació —diu l’Alphonse— i em sento com si fos de vidre. Si algú em mirés, Isabelle, veuria a través meu. Si agafés una cullera i em piqués el pit, Isabelle —diu—, dringaria. Dringaria. I si piqués la cama contra el llit, s’esmicolaria com el vidre. T’has sentit mai així, Isabelle? Com si fossis tota de vidre?
—Estàs borratxo —diu ella.
—Quan em sento així —diu ell—, només la poesia de Petòfi pot salvar-me. Només el meu acordió em pot salvar. Saps el que és, Isabelle, sentir que només la poesia pot salvar-te?
—Puto sonat —diu ella—. Portes una mona que no t’hi veus. No saps el que dius.
—Isabelle —diu—, algú m’ha regirat les coses. De debò que sí.
—Algú>
—M’han regirat els calaixos.
—Has perdut alguna cosa?
—No m’agrada, Isabelle.
—T’he preguntat si havies perdut alguna cosa.
—No m’agrada que em regirin els calaixos.
—Ja m’ho penso —diu ella.
L’Alphonse llença el coixí a terra.
—Què collons és, això? —diu ella.
—Es una pistola, nineta meva.
—Em fotràs un tret?
—Potser sí, nineta meva —diu ell—. De debò que potser sí.
—Estàs borratxo. Borratxo de collons, Alphonse. Aparta la pistola abans que es dispari.
—Es silenciosa, nineta meva—diu ell—. Com una tomba. Gairebé.
—Aparta-la.
—Et penses que no seria capaç de disparar?
—Aparta-la—diu—, borratxo malparit.
Se sent un sorollet com el que fan els refrescos en el moment d’obrir-se i l’arma li fa una sotragada a la mà.
—Hòstia puta —diu ella. Tots dos miren el sostre, al forat que la bala ha deixat al guix.
—Et pensaves que no ho faria, oi, nineta? —diu ell, apuntant-la amb la pistola.
—Aparta-la —diu ella—. Faràs mal a algú, amb això.